El que el foc va cremar

La infatigable Isona Passola es mostrava ahir entusiasmada a l’auditori de CaixaForum amb l’homenatge que diverses institucions feien als estudis Orphea i Trilla, imprescindibles per entendre l’evolució del cinema durant la primera meitat del segle XX i desapareguts el 1962 en l’incendi del Palau de la Química de Montjuïc, ben a prop del Poble Espanyol. Un espectacular mural de Roc Blackblock a l’avinguda Ferrer i Guàrdia recorda a partir d’ara la importància d’aquella indústria a Montjuïc, seu també de Laya Films, de la qual Esteve Riambau, director de la Filmoteca, acaba de publicar una sucosa biografia a L’Avenç.

Tal com va sintetitzar Passola, l’Acadèmia del Cinema Català va iniciar el 2016 una línia d’activitats de recuperació del patrimoni cinematogràfic català per reivindicar espais amb un significat clau en la història del cinema fet a casa nostra i que, tot i haver estat capdavanters, havien quedat enterrats en la memòria col·lectiva. El primer d’aquests espais va ser la Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona, reconeguda com a Tresor de la Cultura Cinematogràfica Europea per haver donat cabuda al rodatge de Campanades a mitjanit, d’Orson Welles. El 2017 va ser el torn d’Esplugas City i els Estudis Balcázar, l’espectacular plató dels spaghetti westerns dels anys seixanta i setanta. Enguany, l’Acadèmia ha volgut homenatjar els primers estudis de cinema sonor de l’Estat espanyol, ubicats a la muntanya de Montjuïc: els Orphea Film i els Estudis Trilla. Els Trilla, concebuts com a estudi auxiliar, van ocupar l’antic Pavelló de la Metal·lúrgia de l’Exposició Universal el novembre del 1931 i van funcionar fins al 1956. Poc després de la inauguració, l’estiu del 1932, els Orphea obrien les portes al que havia estat el Palau de la Química, a través d’uns empresaris francesos. Gràcies a l’alt nivell tècnic de sonorització amb què es van equipar, l’any de la seva fundació van donar cabuda a totes les produccions rodades a l’Estat, fet que va erigir Barcelona en la capital de la indústria cinematogràfica espanyola. Entre les quals, la primera producció sonora parlada en català, El cafè de la Marina, dirigida per Domènec Pruna i basada en l’obra homònima de Josep Maria de Sagarra. Serra de Terol, d’André Malraux, María de la O, amb Carmen Amaya, i El último cuplé, amb Sara Montiel, són altres títols emblemàtics rodats en aquests platós, que van tancar les portes després de la filmació de La bella Lola, d’Alfonso Balcázar. Pocs dies després de l’última filmació, l’any 1962, Orphea Film es va cremar en estranyes circumstàncies, i va passar a ser un capítol tancat de la història del cinema de casa nostra.

Per aquest motiu, l’Acadèmia del Cinema Català els va retre un homenatge amb la projecció a CaixaForum d’una peça audiovisual creada expressament per a l’ocasió per Jordi Morató. Tal com es feia en els orígens del cinema, aquest muntatge va ser sonoritzat en directe a la mateixa sala dins d’un espectacle en què Yvonne Miralles i Erik i Kiku Vidal ens van mostrar una recreació del món sonor d’una pel·lícula sincronitzat amb la imatge. Tothom va quedar bocabadat en veure en directe les imatges i la feina dels artistes.

L’acte va acabar amb una taula rodona, L’herència d’Orphea Film i Estudis Trilla, quan el cinema sonor va arribar a Barcelona, moderada per la periodista Montse Virgili i amb la participació d’Esteve Riambau, historiador del cinema i director de la Filmoteca de Catalunya; Toni Vall, periodista; Luci Lenox, directora de càstings, acadèmica i coneixedora de l’època dels estudis, i Amanda Villavieja, sonidista que va posar en relleu el present de la professió a la ciutat de Barcelona i el paper creixent de les dones en aquest ofici. Riambau va contextualitzar el paper d’aquests estudis sobretot durant la guerra i va dubtar de la intervenció de Macià en la seva gestació. Per la seva banda, Vall va fer un recompte emotiu dels cinemes tancats a Barcelona des del 1995.