“Ens ve gent d’arreu del món per veure com fem els pessebres”

Passem un bon moment, amb molta participació, amb 300 socis... l’entitat ha passat diferents moments... abans de l’aparició de la televisió era més fàcil que quan arribava el Nadal la gent anés a veure pessebres... i ara no tant. Però no ens podem queixar...

Sí, hi van arribar a passar 32.000 persones i ho vam haver de limitar... La crisi, però, ens va afectar perquè també va coincidir amb el fet que vam posar una entrada mínima, ja que fins llavors vivíem del donatiu i no n’hi havia prou per cobrir tota la despesa. Això ens ha fet baixar una mica l’assistència, però els ingressos ens permeten fer exposicions com la d’aquest any.

L’exposició especial de la Sala Muncunill i el dia 20 se n’inaugura una de figures napolitanes al Museu Tèxtil. A Terrassa no se n’han vist mai.

És la figura de cares i mans de ceràmica i el cos vestit. Aquest tipus de pessebre, molt recarregat, es fa a Nàpols, amb vestimentes del Segle XIX. Justament el gran treball en la vestimenta ens ha dut a aquesta col·laboració amb el Museu Tèxtil.

Tenim l’exposició habitual a l’atri de la catedral i aquest any la de la Sala Muncunill. Qui vingui aquí pot veure 71 pessebres. Aquest nombre tan extraordinari és gràcies al fet que ara tenim un local on els podem guardar... abans un cop els treiem del Sant Esperit s’havien de llençar.

Sí, hi ha una mostra de fragments. Aquesta és una mostra que es va començar fa uns anys a Tavèrnoles, gràcies a la col·laboració entre Josep Pagès Petit, que era un mestre artesà pessebrista que ja va morir, i el nostre, l’Antoni Sazatornil, el Saza, que eren molt amics. També hi ha una zona d’homenatge als tres mestres artesans terrassencs, en Josep Pi, ja mort, en Jacint Cadevall i el Saza. També hi ha un apartat de calvaris, un tipus de pessebre que es feia per Setmana Santa però que es va deixar de fer per la proximitat amb Nadal, ja que, depèn de quan fos, no hi havia temps material per fer-los. D’aquests en tenim cinc, des del Sant Sopar fins al Sant Enterrament. I després hi ha els pessebres grans i un pessebre popular, de 12 metres quadrats.

Mínim, mínim, tres mesos treballant-hi cada dia... són elaborats i, per això, no tothom hi està disposat.

Sí, per a nens i per a adults. I també un concurs de pessebres que és més antic fins i tot que l’entitat i que aquest any compleix la 87a edició.

Sí, i tenim constància que es va deixar de fer durant un temps... per tant, encara és més antic. L’any 1924 ja es feia. I és un concurs obert a tothom. El concurs és un punt de contacte amb els possibles nous pessebristes perquè hi ha molta gent que els fa a casa però no s’atreveix a presentar-los.

Uf... la sala ens l’ha deixat l’ajuntament i, per aquesta ocasió, hem buscat publicitat entre els comerciants, patrocinant els pessebres. I ha anat molt bé per que aquest muntatge val molts diners, sobretot el que no és veu, l’estructura, la il·luminació. Hi ha molta gent que ens demana si ho repetirem l’any vinent, però com no ens ajudin econòmicament no és pas possible fer-ho cada any.

Sí, però costa perquè és una activitat que requereix moltes hores... és un treball anual... molta gent ve i després ho deixa.

Sí, als anys 90 la Generalitat va fer un estudi i va marcar l’existència de quatre tipus de pessebres. L’escola de Barcelona, o catalana, on va néixer el pessebre de guix. Va ser l’any 1912 quan Antoni Moliné, per necessitats d’espai en un pessebre que feia en un convent, en va fer una part, llavors es feia en suro, amb guix per fer menys gruix... i li va agradar tant com va quedar que a partir de llavors ja els va fer sencers de guix. En el cas de Terrassa, en Jordi Pi va aprendre d’allà i va fer escola aquí. També hi ha la de Vic i la Garrotxa, que destaca per la pintura, i la de Castellar del Vallès, que és d’ambient més rural. Nosaltres destaquem per la perspectiva i el detallisme, tot i que actualment hi ha prou barreja. Estem considerats el número u quant a perspectiva i ens ve gent d’arreu del món per veure com ho fem.

Dins de l’Estat la zona principal és Catalunya... hi ha tantes entitats com a la resta d’Espanya... El pessebre va començar a Nàpols. Carles III hi va dur aquesta tradició. Va introduir-se per les classes altes, era una mostra d’estatus social... i després es va anar popularitzant a mesura que baixava el preu de les figures perquè hi havia més artesans que en feien.

És complicat respondre a això... Per mi, no hi ha una definició clara de què és un pessebre, però sí que està clar el que la gent entén per un pessebre. Igual que un quadre que representa el naixement de Jesús no és un pessebre, no tot és un pessebre. I això es veu en la reacció de la gent... d’aquí la polèmica que ara hi ha Barcelona. Com a expressió artística serà genial, segur que estarà molt bé, però no es pot presentar com un pessebre. Ningú està obligat ni a fer el pessebre ni a veure’l.

Sí, tot plegat és una mica trist. La tradició comporta uns valors que es transmeten de generació en generació, sempre de manera oberta al progrés i la innovació, però els canvis no poden ser tan radicals perquè es perd l’essència. Els interessos comercials fan que tot plegat s’avanci però s’ha de deslligar el Nadal d’aquests interessos.

A casa sempre n’havia fet. Un any el meu germà em va apuntar, sense jo saber-ho, al concurs de pessebres, a principis dels anys 90... i vaig guanyar el primer premi! Em van convidar a l’entitat, però no era el moment... Set anys després, el meu germà em va tornar a apuntar... No vaig guanyar però em van tornar a convidar i vaig pensar que estaria bé provar tècniques noves... i, des de llavors, uns 20 anys i president des del 2007.