Un Rusiñol ben gruixut
Jordi Oriol adapta la novel·la ‘La niña gorda’ potenciant la potència de la llengua a la Sala Tallers del TNC
Tercera col·laboració artística entre Xavier Albertí i el dramaturg i actor Jordi Oriol
Punt final de l’Epicentre Rusiñol que ha presentat aquesta temporada el TNC. La niña gorda és una novel·la amb què el novel·lista, dramaturg i pintor modernista vol trencar amb un Noucentisme incapaç d’acceptar la diferència de la societat i que ordena els ciutadans en diferents categories socials. Rusiñol és rauxa i, en contraposició a aquella La ben plantada, d’Eugeni d’Ors (la dona que tot home de bé voldria tenir en aquella societat de principis del segle XX), crea La niña gorda, una filla amb acromegàlia, que podrà ser la supervivència de la família quan s’exposa en una barraca del Paral·lel, com una raresa protohumana. Jordi Oriol és l’únic intèrpret d’aquest muntatge en què es rescata una pianola i les músiques que es componien aquells anys al Paral·lel. L’obra fa una breu temporada a la Sala Tallers, de dimecres al 4 de gener, però ja té garantida una gira pels vuit municipis de Teatres en Xarxa.
La niña gorda té la forma d’una novel·la per entregues, de “l’embolica que fa fort” (en paraules de Xavier Albertí). Fa autoparòdia del gènere i no és gens compassiva amb la societat del 1917, l’any que es va editar. En canvi, s’erigeix com un enginyós treball del llenguatge, tant per la seva rítmica (“hi ha moments que sembla un text rimat”, comenta Albertí) com pel seu joc fonètic. Per això, segurament, el director artístic va encarregar l’adaptació a Jordi Oriol, un actor i dramaturg que juga amb la fonètica per construir trames paral·leles (com en el cas de La caiguda de l’H o bé a L’empestat, però també ha fet muntatges amb Josep Pedrals com En comptes de la lletera (La Seca, 2012).
Quina és la peripècia de La niña gorda? Un domador de feres que torna al Paral·lel després d’una ruïnosa etapa a l’Argentina, decideix restituir un Palacio de los Fenómenos. Ho fa amb les restes de les seves feres, un antic falsificador de bitllet que ha tatuat la Bíblia al cos d’un company. La peça, d’un patetisme extrem, acaba amb un drama perquè aquesta noia ingressa i mor en un psiquiàtric. El domador havia convençut el seu pare (un venedor de novel·les per entregues als comerços de Gràcia, on viuen) que, en comptes d’amagar la filla amb gegantisme a casa, podria guanyar diners exposant-la al seu Palacio. Jordi Oriol fa el paper de contista que interpreta els diferents personatges de l’auca. Avui entén bé que l’adaptació sigui en clau de monòleg (com li va encarregar Albertí) perquè,per sobre dels personatges ben complexos, hi ha la veu de Santiago rusiñol.Com va explicar divendres passat, el director artístic del TNC, després de veure muntatges com Els Jocs Florals de Can Prosa encarregar l’assaig de Raül Garrigasait El fugitiu que no se’n va, Santiago Rusiñol i la modernitat i de copsar l’univers musical polièdric amb L’any de la picor, arriba una adaptació d’una novel·la icònica: La niña gorda. L’epicentre ha permès descobrir un personatge molt més complex i ric, rebel amb la classe benestant (tot i formar-ne part) i que va donar una forta empenta al teatre popular, sobretot arran de l’arxiconeguda L’auca del senyor Esteve, l’adaptació de la seva novel·la que no estrenaria fins una dècada després d ela seva edició. Va estrenar l’obra al Teatre Victòria el 1917.