Final de l’Any Fabra

Ahir, en un acte solemne al Teatre Nacional de Catalunya presidit per Quim Torra, es va cloure l’Any Fabra. El president de la Generalitat va aprofitar l’acte per insistir que la lluita de Fabra, els seus empresonaments i l’exili eren semblants a la conjuntura que tenim actualment. Torra va remarcar que l’Any Fabra havia estat “l’oportunitat de descobrir una personalitat immensa”, una de les que més l’han “atret” de la història del país, confessava. Torra estava acompanyat per la consellera de Cultura, Laura Borràs, que també va mostrar la solidaritat amb els seus companys presos i exiliats, i va recordar que estan “en vaga de fam per reclamar justícia”. També va evocar la figura del personatge afirmant que un dels objectius ha estat “treure Fabra de l’acadèmia i acostar-lo al carrer, mostrar la seva faceta cívica, que possiblement havia quedat a l’ombra de la seva gran feina com a gramàtic”.

Enrere queda un calendari ben atapeït d’actes en memòria de l’insigne lingüista i el seu llegat. S’han programat més de 700 activitats a tot Catalunya, entre les quals destaquen les Conferències Fabra –se n’han fet 148 a tot Catalunya–, en el marc de les quals hi ha hagut des d’una ponència del president de la Generalitat fins a actes de suport en petites poblacions i biblioteques. Per exemple, l’exposició Pompeu Fabra. Una llengua completa ha visitat una cinquantena de municipis i el monòleg teatralitzat Pompeu Fabra. Jugada mestra! s’ha representat en 44 sales. La programació ha inclòs col·loquis, rutes, concursos i publicacions, amb la col·laboració institucional d’ajuntaments, associacions, universitats i entitats per tal de divulgar la seva obra.

L’Any Fabra ha donat visibilitat a l’incansable activista i modernitzador de la llengua catalana, que havia sobreviscut de manera caòtica. Tal com recordava David Paloma, “en la primera obra que va escriure, Ensayo de gramática del catalán moderno, va deixar clara la base de la revolució gramatical: el català parlat (el català que ara es parla), en oposició al català acadèmic, el qual era feixuc i estrany per la distància que marcava entre la llengua oral i la llengua escrita. En canvi, el català parlat es va començar a veure com el català modern”.

Paloma havia escrit que tot va començar com una anècdota. Jordi Ginebra i Joan Solà expliquen a Pompeu Fabra. Vida i obra que l’impuls per estudiar la sintaxi va arrencar d’un article que l’escriptor Benito Pérez Galdós va publicar el 1896 en un diari argentí, La Prensa. Galdós lloava la figura del novel·lista català Narcís Oller i alhora es lamentava que escrivís en català: “El catalán no tiene construcción propia. [...] La sintaxis [del català] es la castellana y solo varían las voces.” Fabra va assumir el repte i va dinamitzar com ningú la normativa i les bases del català.

Ahir, el president Quim Torra va situar “la cultura com a eina de transformació i de cohesió social, que ens fa poble”.