Sexe sense censura
Una antologia de poesia i una guia LGBTQ, una biografia de Camilo i la segona part de les memòries de Nazario mostren el vigor de la cultura gai i lesbiana
Portell ha seleccionat algunes de les veus més destacades de la poesia catalana
Aquesta tardor coincideixen a les llibreries una antologia de poesia LGBTQ catalana, Amors sense casa (Angle editorial) de Sebastià Portell, i una guia de la geografia LGTB+, Gent de ploma i marabú, encara en premsa a l’Ajuntament de Barcelona, de Thais Morales i Carme Pollina. Són dues mostres històriques i de referència per al moviment homosexual, el seu passat i el seu present, però també una guia de la resistència contra les condicions adverses i l’hostilitat que la societat ha mantingut de manera reiterada cap a aquests col·lectius: degradant-los, ocultant-los i humiliant-los.
Des d’un punt de vista literari, l’antologia Amors sense casa de Portell posa el accent en poemes que tenen a veure amb l’amor no heterosexual. Dins la tria trobem escriptors de gran importància en la nostra lírica, com ara Maria Antònia Salvà, Joan Ferraté, Blai Bonet, Francesc Garriga, Biel Mesquida, Josep Piera, Jaume Creus i Maria-Mercè Marçal fins arribar a algunes de les veus emergents més estimulants dels darrers anys, com ara Eduard Escoffet, Martí Sales, Mireia Calafell, Maria Cabrera, Pau Vadell i Maria Sevilla, entre molts d’altres. Portell (ses Salines 1992), conegut per la magnífica El dia que va morir David Bowie, ens diu al pròleg: “No us voldria enganyar: no soc poeta però sí un lector apassionat, i un apassionat, també, en l’estudi de les identitats sexuals i de gènere. És en aquesta intersecció que escric i trio. El que María do Cebreiro Rábade anomena la «funció autor», que permet superar el paradigma «imitatiu, basat en la continuïtat de la tradició», i virar cap a una idea d’antologia subjectiva i genuïna. Un caminar conjunt en què la confiança i l’argumentació són el bessó del contracte de lectura.” Insisteixo, que més enllà de les qüestions de gènere, l’antologia té un valor literari excepcional.
Per la seva banda, les brillants Thais Morales i Carme Pollina ens mostren a Gent de ploma i marabú una guia del sofriment i la lluita dels col·lectius que van lluitar contra la discriminació, des de les imatges del pavelló de classificació de Montjuïc –on els homosexuals eren seleccionats per ser enviats al camp de treballs forçats de Naclares de Oca en la dècada dels quaranta– a les rutes pels barris portuaris de Barcelona, especialment el barri Xino, eix de l’imaginari literari internacional de la ciutat. El llibre és un viatge fascinant per temps de prohibicions, però també de llibertat clandestina.
Nazario, Camilo i Ocaña: la trinitat
Una de les màximes expressions dels setanta va ser la revolta gai, que va superar les pretensions d’una esquerra poruga i reprimida. Els homosexuals van arribar a la Rambla per compartir amb els llibertaris més desinhibits la necessitat de renovació real. Els protagonistes més destacats –sovint també a la prefectura de via Laietana– van ser els artistes Ocaña, Camilo i Nazario, tots tres andalusos i punta de l’iceberg d’una col·lectiu amagat a l’armari de la clandestinitat de la clandestinitat. Apareix la segona part –que en realitat és la primera– de les memòries del virtuós dibuixant Nazario Luque, Sevilla i la Casita de las Pirañas (Anagrama). Després de l’èxit de La vida cotidiana del dibujante underground, l’editor ha recuperat la part de formació a Sevilla, els anys de les milícies i el descobriment de la condició sexual abans de l’esclat de Barcelona, on el pare d’Anarcoma es va traslladar per fer de mestre de l’extraradi. El dibuixant és un extraordinari cronista i té una memòria prodigiosa a més de molta gràcia des del primer capítol, El día que Nazario dejó de ser virgen sin dejar de ser mártir. Nazario també va tenir un paper fonamental com a informador en el llibre biogràfic sobre el seu amic Camilo Cordero, És perillós abocar-se (Aj. Barcelona), d’Antonio Orihula i Isasías Griñolo. És un xut sobre l’energia del cèlebre personatge de la Rambla, un home d’una bellesa només equiparable al seu talent trencador, un artista sense disciplina que va portar fins a les últimes conseqüències la seva condició, el nostre Freddy Mercury. Orihuela i Griñolo, que el van conèixer al seu Moguer natal, on va morir el 1994 a causa de la plaga, fan un retrat des de l’amor i l’admiració que commou, més enllà de la ideologia. El presenten el dia 28 a l’Ateneu Barcelonès.