Mirador
‘Roma’ i les contradiccions
Suposo que, a hores d’ara, ja s’ha dit i escrit tot sobre Roma d’Alfonso Cuarón, però, malgrat tot el que s’ha dit, haig de confessar que a mi la pel·lícula em planteja moltes reflexions contradictòries. Feia temps que una pel·lícula no em generava al mateix temps tantes sensacions positives i negatives. D’entrada, haig de dir que parteixo de la idea que és una bona pel·lícula, fins i tot una obra important per entendre moltes coses de cap on va el cinema en el temps de Netflix. Dins la pel·lícula, hi plana sempre una contradicció entre allò quotidià i allò extraordinari, entre les petites coses de la vida i l’impuls melodramàtic, entre la riquesa visual i certa obvietat simbòlica, entre un guió que segueix la llei de la causalitat i una posada en escena espectacular però que acaba sent massa exhibicionista.
Roma vol ser una crònica d’una mudança vital vista des del punt de vista d’una persona que no pot dur-la a terme. Aquesta persona reflecteix un retrat de classe social, però també ens parla de dues dones que se senten abandonades i que han de trobar el camí de l’equilibri emocional. Cuarón filma tot això amb un sentit de la composició visual admirable, amb plans seqüència memorables, però tot plegat està massa lligat a un cert desig de marcar una càrrega simbòlica que comença amb l’aigua que neteja alguna cosa que ha estat bruta, segueix amb el fet de trencar aigües i acaba amb l’aigua de la platja. Aquesta carrega simbòlica en alguns moments és massa òbvia, sobretot quan vol remarcar la idea de predestinació a partir d’un got trencat o la idea d’equilibri. Tot plegat fa que la pel·lícula explori camins contraposats que difícilment troben l’equilibri que es demana a la protagonista. Sembla com si a Cuarón li fes por assumir la senzillesa dels plantejaments –la història de les petites transformacions– sense donar-hi una grandiloqüència que li acaba espatllant algunes coses.
Més enllà dels meus retrets, però, sí que hi ha una qüestió que em fa pensar sobre el model de cinema que proposa Roma, sobretot avui que Cold war de Pawlikowski acaba de guanyar el premi a la millor pel·lícula europea. Totes dues pel·lícules semblen voler explorar un curiós manierisme de la posada en escena. Totes dues dibuixen amb eficàcia un camí narratiu terriblement clàssic a què donen volada a partir de la vistositat de l’el·lipsi (Cold war) i dels plans seqüència (Roma). Les dues m’agraden –potser més Cold war que Roma–, però em fan pensar com la seva vistositat funciona massa com a subratllat o com a indici d’un model de cinema que s’oposa a la formatació visual imposat amb la moda de les sèries de televisió per proposar un retorn cap a les grans formes de cert cinema d’autor dels setanta, d’aquell cinema que va sorgir quan el vent de la modernitat ja havia escombrat massa coses per mantenir l’equilibri d’una qualitat, de vegades un pèl artificial.