Una visita guiada a Django Reinhardt

Surto del concert de Biel Ballester i l'Original Jazz Orquestra (OJO) del Taller de Músics amb una convicció: el guitarrista balear és un extraordinari narrador, no només quan planta els dits a la guitarra, sinó quan relata la història que hi ha al darrere de l'interessant espectacle amb què, dissabte a la nit, es van tancar els concerts al Teatre Metropol de la 17a edició del Festival Internacional de Dixieland de Tarragona.

Ballester, un músic notable del nostre panorama, està en plena ratxa creativa i professional, gràcies en part a la publicitat afegida que va suposar la seva aparició a l'experiment barceloní de Woody Allen. En aquests moments és quan un músic pot fer i desfer quasi a pler, sempre que trobi la complicitat necessària per fer realitat els seus projectes. I Ballester l'ha trobat en el Festival de Dixie de Tarragona i l'OJO, dirigida per un Vicenç Martín que s'ha encarregat també d'arranjar un repertori que no és gaire comú en l'univers de la big band: la música del patriarca del jazz manouche, Django Reinhardt.

La nit va començar amb el trio de Ballester, que va oferir tres peces pròpies amb una energia i una precisió notables, abans que entrés en acció la formació del Taller de Músics per repassar, al costat del guitarrista, els temes més emblemàtics del músic belga, entre ells Minor Swing, Djangology, Revêrie o un Nuages introduït per un arranjament que sembla voler recordar l'horror de la Segona Guerra Mundial que Reinhardt va viure de ben a prop. Una visita a Django Reinhardt, 1910-2010 ha començat a caminar i apunta coses interessants, però cal que la locomotora d'aquesta màquina, la secció rítmica de la big band, no acabi convertint-se, com va passar en alguns moments dissabte a la nit, en un coixí tou i sense força al costat de la potència de la resta de la formació.

Han estat cinc dies d'activitats relacionades amb el dixie i més de cinquanta espectacles. El Festival Internacional de Dixieland de Tarragona va posar punt i final a l'edició d'enguany ahir al vespre, amb l'actuació de la Big Band de L'Aula de Músics de Tarragona, davant d'un auditori ple a vessar encuriosit per sentir el segon concert que hi havia en el programa de la 17a edició dedicat a la figura de Frank Sinatra.

La nit de dissabte va ser ben llarga i plena de sorpreses, com passa cada any amb la jam session de cloenda al local de la Colla Jove. Fins i tot quan, oficialment, els músics havien decidit posar fi a la música, alguns irreductibles seguien per la sala tocant els seus instruments, negant-se a acceptar l'evidència: que caldrà esperar un any més per tornar al punt de partida, als primers concerts a la rambla Nova i a la inauguració oficial al Teatre Metropol.

Tarragona tanca el primer festival de dixie de l'etapa post Sandra Coloma mirant d'esvair del tot els dubtes que van sorgir arran de l'esperpent que va envoltar l'edició de 2009. La crisi colpeja, sí, però no sembla del tot lògic que una ciutat que aspira a ser elegida Capital de la Cultura no aposti decididament per un certamen que havia arribat a figurar entre els festivals de jazz més importants d'Europa –i que ara es veu relegat en aquesta classificació i obligat a tornar-se a guanyar el crèdit del sector–, i que la cúpula municipal només es deixi veure en l'acte central (què diríem d'un candidat a la presidència del Barça que només anés a la llotja el dia del Barça-Madrid?)

L'edició del 2010 ha posat una primera pedra amb una programació ajustada, el desig d'explotar el talent local i la ferma voluntat de seguir implicant els espais de la ciutat i el públic en els diferents actes que s'han organitzat. Per la seva banda, el públic ha respost, potser no de la mateixa manera que en edicions anteriors –és una llàstima que dissabte no s'acabés d'omplir el Teatre Metropol–, però d'una manera suficient per donar a entendre que, malgrat tot, l'idil·li amb el dixie segueix ben viu. Queda –esperem!– un any perquè el festival assoleixi la majoria d'edat, però cal començar a treballar ja pensant en l'edició vinent, decidir quin model de festival es vol i posar els recursos a la disposició dels responsables de la programació. La gent i els actors locals han demostrat que no volen que el Dixie desaparegui. Ara cal saber si les institucions pensen igual.