Una ment clara i apassionada

L’atzar ha volgut que plorem la mort del compositor Joan Guinjoan en el mateix moment en què s’acaben d’iniciar els assaigs, al Gran Teatre del Liceu, de l’òpera L’enigma di Lea, de Benet Casablancas, amb text de Rafael Argullol i que s’estrenarà el proper 9 de febrer. Que ningú pensi que es tracti d’una normalitat de la nostra música contemporània, sinó més aviat d’una potent sincronia indicadora que hi ha alguna cosa que no estem acabant de fer del tot bé respecte a l’esmentada música, perquè, siguem clars i no ens autoenganyem: quina és la regularitat amb què programem els nostres compositors vius? Quin paper juga el patrimoni musical català en el sistema cultural del nostre país?

De nou, la mort d’un prohom de la nostra cultura ens porta al lament, al panegíric post vitae i a adonar-nos com, culturalment, som encara una mica més orfes de grans referències com ho era Guinjoan. Era sabut que la salut del compositor de Riudoms, d’uns anys ençà, era delicada, però encara el 28 de novembre passat, pel seu aniversari, es va celebrar un dinar on, entre d’altres, hi eren el compositor Joan Magrané i el director artístic del Palau de la Música, Víctor Garcia de Gomar. Estava pletòric, em deia el Joan, i sabem que s’estava coent el projecte encàrrec d’una cantata que, sobradament merescuda, era dedicada a Garcia de Gomar i havia d’estrenar l’Orfeó Català. O sia, el compositor estava, dins de les possibilitats, en actiu. Però gairebé com un epíleg a les importants pèrdues del 2018 com ara les del poeta Màrius Sampere, l’antropòleg Lluís Duch, la soprano Montserrat Caballé o el director canari, establert des de feia molts anys a Sant Cugat, Juan José Olives, el primer dia s’hi ha afegit la de Joan Guinjoan.

Moltíssims aspectes podríem destacar d’una obra concisa i concentrada que, com les grans personalitats musicals, portava sempre inclosa la seva signatura inconfusible, ja no només de mediterraneïtat, sinó de quelcom més profund i associat al territori del Baix Camp on va néixer. Hi ha qui ha parlat de tel·lurisme, però el sotasignat més aviat es decanta per la materialització sonora d’una morfogeologia del propi paisatge ancestral de Riudoms. Era sempre aquest territori el que, inconscientment, acabava per aflorar en la seva obra, i si bé, des de feia molts anys, Guinjoan s’havia allunyat de la confessió catòlica, no és menys cert que el seu mètode de composició, definit per ell mateix com a cartesià, sembla deutor dels exercicis espirituals de sant Ignasi que ell havia realitzat en algun moment de la seva vida. No estem apostant amb aquesta afirmació per una lectura religiosa i/o espiritual de la seva obra (com sí que ho són les d’Olivier Messiaen o Giacinto Scelsi), però sí que hem de dir que Guinjoan, sempre abans de compondre, havia de limitar el territori d’allò que acabava component. “El primer preàmbul és la composició de lloc”, havia escrit sant Ignasi, i era aquest dibuix de límits el que el va portar ja no només a ser concís en l’obra musical, sinó també en el conjunt del seu catàleg.

Quan escoltem obres orquestrals de Guinjoan com ara Ab origine, la Simfonia núm. 3 Sincrotró-Alba o els Sons de la terra per a acordió som convidats plenament a adonar-nos també de com el que omple i satisfà l’ànima no és saber molt, sinó sentir i assaborir les coses internament. Aquesta invitació va anar sempre acompanyada d’una personalitat bondadosa, generosa, lúcida i, sobretot, curulla d’una passió que demostra sobradament el que va expressar Krishnamurti: només la ment clara pot ser apassionada.