JORDI LLAVINA
ESCRIPTOR. PUBLICA «LONDRES NEVAT»
“He escrit uns contes sobre la memòria”
Jordi Llavina (Gelida, 1968) és llicenciat en filologia catalana. Ha publicat els llibres de poesia La corda i el gronxador (2006) i Diari d'un setembrista (2007) i els llibres de relats Ningú ha escombrat les fulles (2008) i el que avui ens ocupa, Londres nevat.
No va a contracorrent, vostè? Un llibre de contes per ser llegit a poc a poc i a més a més amb un català de nivell.
No negaré que el meu català literari s'ha fet a base de llegir llibres i diccionaris, però és també el de la meva terra, repartida entre el Penedès i el Baix Camp per orígens familiars. És el català de casa. Jo no dic ni escric enguany per afectació, sinó perquè sempre he dit enguany. Com he dit sempre plegar de terra i no collir de terra. Es cullen les flors, no les coses. De totes maneres, si l'adjectivació es nota massa m'hi hauré de mirar en un pròxim llibre perquè jo pretenc la naturalitat. Pel que fa a anar a contracorrent... No sé si hi vaig o no, però he provat d'escriure un llibre per ser llegit aturant-s'hi, sí.
El pròxim llibre de què em parla és el que anuncia el sisè i últim conte de l'aplec? Després de cinc contes passats per la neu i la grisor, ve la llum del sisè.
L'últim conte del meu llibre anterior, Ningú ha escombrat les fulles, també obria la possibilitat d'aquest. Els cinc contes primers de Londres nevat estan tocats pel fred, igual que els seus personatges. He volgut que hi hagués una graduació, i crec que l'he aconseguida. El primer conte, el de la dona que evoca la filla mentre fa mitja és el més desesperat de tots. De mica en mica ens anem acostant a la calidesa i la llum del conte final.
Tret d'aquest últim, els altres estan tocats també pel temps de Nadal.
Nadal és literàriament agraït perquè reuneix sentiments contraris. Hi ha gent a qui els dies de Nadal li agraden molt i hi ha qui els odia i vol que passin com més aviat millor. El Nadal és enganyós: té tendresa i rebuig. Jo he posat uns personatges a l'escenari de Nadal.
Alguns d'aquests personatges és vostè? Hi ha de vegades una veu narrativa que tot d'una fa excursos i reflexiona sobre el fet de crear o sobre pàgines viscudes de la seva vida personal.
Les reflexions sobre la creació són meves, però les vivències no ho són, encara que ho sembli. De totes maneres, si l'ambigüitat que vostè remarca es produeix, ja m'agrada.
Personatges i objectes. Els objectes tenen en la seva obra una importància gran, com si estiguessin dotats de vida.
Els objectes carreguen tota l'energia dels éssers vius que els han tocat o n'han fet ús i un romanent no pas petit de l'enyorança dels morts. Flaubert ja havia observat la tensió d'una tassa de te en mans de la senyora Bovary.
Com neix Londres nevat?
D'una manera tan senzilla com aquesta: un any, en comptes d'enviar als amics una poesia de Nadal els vaig enviar un conte, el que al llibre es titula “El cosinet andalús”. Vaig provar d'escriure'n d'altres del mateix caient, i així va sortir el llibre.
Un llibre de contes és una acumulació de relats o té una unitat?
He procurat que el meu tingui unitat, ni que sigui per la localització en Nadal.
Vostè publica articles als diaris, fa crítica literària, col·labora en espais radiofònics i televisius, escriu contes… Ara m'ha parlat de poesia.
Jo principalment sóc un poeta.
Ens trobem, doncs, davant de contes poètics?
El qualificatiu no m'acaba d'agradar. La poesia és la poesia i els contes són els contes.
Em fa por que el lector, que és qui hem de convèncer perquè valori el llibre ara que ve Sant Jordi –i quan diem valorar parlant de Sant Jordi
Vostè mateix.
Diuen: “Una nit en què està a punt de nevar una dona espera la seva filla petita, que no acaba d'arribar mai. El periple londinenc d'un escriptor a qui han encarregat una missió compromesa i que acabarà realitzant-ne una altra de ben diferent. Un professor enigmàtic torna, gairebé dues dècades més tard, quan ja ningú no pensava en ell, una angelical collidora de flors s'acosta als noranta anys…”
Ben mirat, no sé si aquests resums diuen ben bé res. Haurem engrescat els lectors?
Amb les històries passa com amb els arquetips, que són les mateixes des de fa segles. El que és interessant és com cada autor les recrea, les incorpora al seu món i al seu temps i les explica amb la seva veu personal irrepetible. Amb la meva veu he escrit un llibre sobre una cosa tan repetida com és la memòria.