Lúcid excés

La precarietat actual ha traslladat els joves actors i dramaturgs a un espai extrem. Els temps estan canviant, dramàticament. A la sensació de superar l’adolescència, encara amb altes dosis de festa, ara hi ha un to molt més amarg que desconfia de la societat però que s’entesta a relacionar-s’hi, encara. Un bon exemple és aquest vendaval d’accions, raons i discursos de La mujer más fea del mundo, que tindrà molta més vida que aquesta temporada de l’Atrium, segur. Aixequen la barrera dels prejudicis i ensenyen la part fosca de la lluna amb la innocència, duresa i desinhibició dels qui encara no han fet els trenta.

Ana Rujas aclapara. Des del primer segon, amb aquell posat de beata verge. Amb la seva veu esquerdada dels crits de les sessions anteriors. Amb la mirada del món (amb una notable dosi de nihilisme que també hi deu aportar Bàrbara Mestanza) desesperada i alhora excessiva. La seva narració, d’agònica a còmica, sovint commou. Expressa la seva cosmovisió de model i actriu que ho és perquè vol i que rebutja moltes de les seves perversitats. El sexe, com la droga i l’alcohol, són part de la mateixa recepta. El personatge pot abraçar tendrament després d’un ball amb una espectadora, pot quedar-se al racó de pensar per descobrir els moments més lúcids, pot recargolar-se buscant plaer dalt de la tarima sempre donant una mirada que supera de molt els diàlegs bavosos de lligar en una discoteca.

Hi ha una radicalitat, una necessitat de sentir-se viva, de voler caminar pel caire de l’abisme amb els excessos que ennuega el públic. Sigui dona o home, jove o adult. La lluna blanca és fosca i cruel: ser una ionqui de la bellesa té molts efectes secundaris, per molt que majoria dels mortals ho ignorem (Els guapos són els raros, canten els Manel).