Quan plou sobre mullat

La Mariana és una noia cordovesa que arriba a Terrassa a principis de la dècada del 1960. Ella i tota la seva família. Treballa en una fàbrica i fa noves amistats. Coneix l’amor. El seu pare compra una parcel·la en una barriada enmig del no-res. La tempesta del 25 de setembre del 1962 –any també d’una nevada històrica– provoca una riuada que arrasa el Vallès Occidental. Hi va haver unes 700 víctimes mortals i es va endur les construccions precàries i les il·lusions de milers de persones. Va ploure sobre mullat.

Afegint-hi un element d’intriga que es tanca al final i amb un inici de l’obra ambientat en un cortijo de Còrdova, aquest és el resum de La filla de la tempesta (Edicions 62), de Santi Baró, amb què endinsa el lector en una història d’immigració andalusa, de supervivència individual i col·lectiva.

Santi Baró va néixer a Terrassa el 1965, però quan tenia tres anys la família se’n va anar a viure a Olesa de Montserrat. S’ha dedicat a escriure des de sempre, tot i que és joier de formació i caçador d’afició. Entre la formació i l’afició, com a autor tria la influència del caçador, “perquè estàs en una muntanya en llibertat, com deia Miguel Delibes, que és un dels meus grans referents”, comenta Baró.

Aquest és el seu 30è títol, en les franges d’adult i, especialment, d’infantil i juvenil. Ha guanyat mitja dotzena de premis, com ara el Barcanova, el Gran Angular i el Joaquim Ruyra. És director de l’agència i escola literària Exit.

Ens explica què va posar en marxa La filla de la tempesta. “El meus pares són de Terrassa de tota la vida i a les sobretaules els aiguats eren ben presents. El meu pare va apuntar-se a una brigada de neteja de cadàvers i a ma mare li va costar dormir durant una època. Des de ben petit he sentit anècdotes d’aquella tragèdia i recomanacions sobre la pluja, perquè els va quedar una por. En volia parlar en una novel·la, tot i que he trigat molt a escriure-la”, confessa.

Afegir-hi el drama dels immigrants va venir després. “Volia escriure sobre les riuades i em va costar perquè no tenia un argument. Vaig decidir documentar-me i ja em vindria la història. I així va ser.” Es va entrevistar amb una quarantena llarga de testimonis de la part dels immigrants. “La Mariana és una barreja de tots els testimonis, un prototip d’aquella gent que, a Andalusia, vivien en la misèria, tractats com bestiar, que es van vendre el poc que tenien per pagar el bitllet de tren fins a Catalunya i, un cop amb feina i una vida una mica pròspera l’aigua se’ls ho va endur tot. Fins i tot la vida. Vaig tenir clar que aquest era l’argument i això és el que havia d’explicar.”

Pel que fa a la tècnica, ha repetit característiques de les dues novel·les que li han funcionat millor, La lluna de gel i Fario: veu femenina adolescent, primera persona i diàleg indirecte. “Quan vaig decidir escriure una gran novel·la sobre els aiguats, vaig tenir clar que havia de continuar amb el model que se’m dona bé. La diferència amb altres obres és que en aquesta hi ha un alt contingut eròtic, cosa que mai havia fet”, conclou.