“He fet un còmic sense l’esquema de plantejament, nus i desenllaç”

Per començar, el que tenia ganes de fer era un llibre sense paraules. Tenia ganes de posar-me en l’embolic de fer una història llarga sense paraules i tenia una sèrie d’arguments una mica borrosos, però no sabia per on agafar-ho, no sabia si totes aquestes idees, que eren com petits fils narratius, les podria lligar. Estava llegint una biografia de Marcel Duchamp que explicava que en la primera obra conceptual que va fer el 1914 va agafar tres fils d’un metre de llarg i va deixar-los caure des d’un metre d’altura, i tal com queien els anava enganxant en uns panells. Després va crear uns regles de fusta amb les formes atzaroses. El que pretenia era reformular i fer un patró atzarós dels metres, i això em va donar la idea que jo també tenia uns fils narratius i potser el que calia era deixar-los caure.

El que vaig fer primer és una cosa que faig sovint quan tinc un projecte: agafar un diccionari, buscar l’etimologia de la paraula clau fetitxe, que en aquest cas era fil. I fil, en llatí, també vol dir “perfil” i “contorn”. D’entrada em trobava amb una paraula que encaixava en el que volia fer, perquè perfil i contorn és dibuix, i fil és fil narratiu. Tenia el que necessitava per fer una historieta sense paraules.

Em vaig adonar que havia de prescindir de l’esquema tradicional de plantejament, nus i desenllaç; calia fer una cosa més de free-jazz, que sortís del sistema convencional gràfic del còmic de tot vinyetes tancades, de tot tires a cada pàgina. Volia alguna cosa més lliure. I m’hi vaig llançar, lliure totalment, tant pel que fa a la part visual com al guió. Hi havia temes, hi havia contingut, però el guió es va construir en mode free.

Sí, molt. M’ha portat a fer una cosa que mai havia fet, un còmic sense plantejament, nus i desenllaç. Això m’obre portes, tot i que encara no sé on donen. En còmic és difícil fer-ho. La novel·la ho ha fet des de fa temps, les arts plàstiques també, ho van fer amb les avantguardes, però el còmic no ha fet aquest trencament fins ara amb uns quants autors escampats per tot el món que estan intentant trencar el motllo convencional de la historieta, que, com el dibuix, està al servei de la narració, està molt constret.

Sí, una mica sí. El que he emprès és un dels camins per fer evolucionar la historieta.

No n’he sigut conscient. De fet, quan vaig començar no em plantejava res, era l’època del “No future”. Fèiem historietes perquè ens agradava i cap de la gent amb qui vaig començar pensàvem que acabaríem sent professionals d’aquest mitjà. La meva evolució ha estat molt lenta, perquè jo soc de processar les coses molt lentament, però sí que he volgut mantenir sempre la voluntat d’acció que tenia en els inicis. Vaig decidir que no volia perdre mai l’espontaneïtat, i això és el que m’ha portat que cada llibre que faig sigui un repte. No he volgut repetir-me. Si has de repetir-te, no cal que et facis artista.

Peter Pank va passar perquè va passar, jo no esperava l’èxit que va tenir. En vaig fer tres àlbums i em vaig adonar que el segon no era tan bo com el primer, i el tercer no era tan bo com el segon. I vaig pensar que, si continuava, cada cop el següent seria més fluix que l’anterior. I llavors va ser quan em vaig plantejar seriosament fer el salt del cavall en els escacs: no moure’m en línia recta i fer salts. Això era renunciar a l’èxit comercial d’aquell moment, que no volia dir renunciar a tenir èxits en altres coses en un futur.

En el còmic sempre hem viscut amb molta precarietat, però pensant que arribaria algun dia que se’ns reconeixeria el treball, se’ns prendria seriosament i tot canviaria. Ha arribat aquest dia, en què es crea el Premi Nacional de Còmic, la historieta entra als museus, a totes les llibreries hi ha secció de còmics i tots els mitjans parlen contínuament de còmic. Hem arribat a un estatus en peu d’igualtat amb altres arts, però ens hem trobat que la precarietat és a totes les arts, fins i tot en les que pensàvem que no. Al final estem com la resta del sector de la cultura: en precari.

No en soc conscient. Si així ha estat, és molt afalagador, però en tot cas jo m’he dedicat al còmic per una necessitat i un impuls personal.