La maleïda maquinària

A principis del segle XIX, la industrialització penetra amb força al nostre país, tant a la capital com en algunes poblacions que es veuen beneficiades per la presència de la força hidràulica i la proximitat de matèries primeres. Es tracta d’un procés irreversible, que arriba aparellat de noves problemàtiques socials, com ara els abusos en la jornada laboral o el treball dels infants. Lògicament, també sorgeixen noves formes de protesta, com ara les vagues o la jornada del primer de maig. Una d’aquestes és el fenomen del ludisme, una reacció espontània al procés de mecanització, que hom associa a l’eliminació dels llocs de treball. Es tracta d’un dilema ben actual, tot i que l’hem acabat assumint com a inevitable. A Anglaterra, el bressol de la industrialització, aquesta nova forma de protesta comença a manifestar-se a finals del segle XVIII, i al nostre país les primeres protestes tenen lloc a principis del segle següent. Però, paradoxalment, aquestes accions no tenen com a escenari Barcelona o la conca del Llobregat, els principals nuclis fabrils, sinó la vila de Camprodon, una vila amb una llarga tradició en la transformació de la llana, que combina el treball domèstic amb les primeres concentracions fabrils. En un estudi de l’any 1824 hom comptabilitza fins a “30 cases de mestres paraires, que donen treball a 20 teixidors, els quals produeixen cada any 10.000 mantes de llana i 645 peces de panys i baietes que arriben dins els 1.800 quintars de llana utilitzada”; i afirma que “en aquest moment es fabriquen més de 160 peces i unes 2.500 mantes”. En bona part dels casos es tracta d’una activitat complementària de l’agrícola, però que representa un ingrés essencial per a les economies familiars.

En tot cas, la tensió per la manca de feina i el procés de mecanització esclatarà a principis del 1824. Fa dies que l’ambient està caldejat. La propietària d’una fàbrica de draps i baietes, Micaela Lacot, decideix instal·lar màquines angleses de filar i cardar, la qual cosa li permet prescindir d’alguns llocs de treball. A les protestes de les obreres s’afegeixen les dels familiars i veïns, alertats per les repercussions directes i el perill d’un procés que acabi estenent-se. Finalment, entre les set i les vuit del matí del 3 de febrer del 1824, un nombrós grup d’homes i dones, ajudats per altres veïns, penetren a la fàbrica, que estava emplaçada al Noc, a l’entrada de la població, i comencen a “desmuntar les màquines de filar i de cardar”. Alguns dels responsables de l’atac seran detinguts i sotmesos a un consell de guerra; però, segons sembla, la propietària de la fàbrica perdonarà “generosament als presos els perjudicis que li han provocat”. En teoria, doncs, l’acció quedarà en no res, si bé tindrà conseqüències des d’un punt de vista polític i social.

Pocs dies després dels fets, la titular de la fàbrica adreça una instància al rei, Ferran VII, en la qual, si bé “perdona generosament als presos els perjudicis que li han causat, sol·licita que s’imposi la més estreta responsabilitat a les autoritats del país perquè aquests excessos no tornin a repetir-se”. A conseqüència d’aquesta petició i dels fets semblants que es produeixen en algunes fàbriques d’Alcoi, Segòvia i altres poblacions, el govern aprovarà una extensa reial ordre, publicada el 24 de juny. En l’exposició de motius, hom acusa els jornalers “d’avantposar (...) els seus interessos i subsistència a la utilitat pública i reclama a les autoritats locals i provincials que incrementin la vigilància per evitar aquests tipus d’actes. També hi ha espai per a les mesures, la qual cosa ens permet comprovar la manera d’abordar una problemàtica com aquesta. Algunes d’aquestes resulten certament originals, com ara la que reclama que “es cridi a presència de l’Ajuntament la gent sense feina, els seus pares, marits i caps de família (...) i que se’ls instrueixi sobre els beneficis que comporta l’ús de les màquines” o la que demanava que a través del bisbe s’exhorti els capellans “a predicar els feligresos (...) per impedir aquests excessos”.

En tot cas, la recomanació més útil és la que proposa que “es procuri eficaçment utilitzar en camins, obres públiques de la província i altres tasques anàlogues aquests braços que reclamen feina i, d’aquesta manera, aconsegueixin apaivagar la inquietud i el descontentament, al mateix temps que la misèria”.