“Només amb una cultura lliure podrem ser grans”

Em sento molt honorat, agraït i emocionat. Ho veig com una mostra d’afecte cap a mi, tant a la meva persona com a la feina de gairebé 50 anys. Està bé, però és important no perdre la perspectiva. Fins ara, sempre he pogut treballar, i em pregunto si a partir d’ara podré fer funcions, cinema i estar amb el públic. No vull que em situï a un nivell massa alt per a mi. Em fa una mica de por que es noti que estic tan content.

Això és molt català. Val més que no sàpiguen que estic tan content perquè encara sortirà alguna cosa i em fotran una patacada [riu].

Primer, ho agrairé a tothom, faré el repàs d’aquelles coses que han pogut ser mereixedores del premi i, sobretot, una reivindicació d’un cinema, un teatre, una cultura lliures, amb llibertat d’expressió, multiculturals, llibertat econòmica, sense imposicions, perquè només així podrem ser grans. I vull compartir aquest premi amb la meva generació, que és d’actors senzills, lluitadors, amb situacions molt precàries al començament. Alguns ja no hi són i realment els tenim en el record i seran per sempre amb nosaltres. El dedico a ells i als qui encara hi som i continuem lluitant en aquest món meravellós que és l’espectacle, el cinema.

També el dedicaré a la meva família. Amb la meva dona fa gairebé 60 anys que estem junts, treballant sempre tots dos pel mateix. I als meus fills; no és gens fàcil ser fill d’algú, i ells ho han sabut fer sense deixar de ser ells mateixos. Ja que tinc una oportunitat, un cop en la vida, de dir això en una plataforma gairebé universal, l’aprofitaré. També faré una petita reivindicació, poder actuar als escenaris on no he pogut actuar mai.

Al Teatre Nacional. Amb tants anys d’existència, no hi he pogut actuar mai. És el far de la cultura del país i també m’agradaria ser-hi. Però bé, és una il·lusió meva. Espero que a les dotze la carrossa no es converteixi en carbassa. Com que som en una nit de cinema, pot resultar una pel·lícula de Disney, no?

Després dels companys, tindré un record per al públic, perquè em sento estimat. No em sento ni bo ni dolent, no té res a veure. No em sento un gran actor, però sí un actor estimat per la meva gent, i en cada funció intento complir amb aquesta expectativa d’estimació, perquè, al cap i a la fi, aquesta feina que he fet durant tota la vida és un acte de generositat, tant de la meva feina com de la gent que l’accepta.

És meravellós. Tens tota la llibertat que vulguis. Digui el que digui el director, ets lliure de traspassar la barrera amb el públic. Quan hi ha la comunicació del públic i els actors, es crea una màgia, en el teatre i el cinema, un món meravellós, i el difícil és, després, tornar al món real, que, com deia Woody Allen, és horrible, però és l’únic lloc on podem trobar un bon bistec per dinar.

A mi em va venir donat. Per alguna estranya raó, quan tenia cinc anys, al col·legi ja em van fer sortir a recitar uns versos, i els mestres em van dir: “Digues-ho d’aquella manera que ho saps dir tu.” I jo em preguntava de quina manera ho deia. Sempre ho he tingut: quan surto a l’escenari tinc una manera de ser-hi que crida l’atenció. Als vuit o nou anys, ja feia funcions al teatre del col·legi amb el Josep Maria Mainat de La Trinca, que era el meu company de classe. Després, em va resultar tan difícil estudiar física i química! Em vaig dir que volia estudiar d’actor, que és el que m’agradava. Als 18 o 19 anys vaig començar a sortir a la televisió. Quan vaig dir que volia ser actor a casa, em van dir que ningú no es guanyava la vida així. I era així, eren els anys seixanta, i fins que no va sortir la televisió...

Sí, perquè no podies treballar enlloc més. Havia fet de mestre molts anys, però si treballaves a la televisió, hi havies d’anar a les vuit del matí. Vaig començar a fer alguna cosa als 18 o 19 anys, i els anys que vaig fer més televisió va ser als vint i als trenta i tants: Doctor Caparrós, El xou de la família Pera, Estudio 1...

Tinc un problema amb això, que és de mal actor: en els meus papers sempre soc jo mateix. Em donis el paper que em donis, acabo sent jo. Faig L’avar de Molière, que és un dels personatges més cínics, gasius, bruts i maltractadors, i la gent l’acaba trobant entranyable. Això és un fracàs. No hauria de ser així. Però alhora és tan maco...

Alguna vegada m’ha passat. Si em proposen un paper que no m’agrada gaire, sempre el capgiro fins que l’arribo a fer meu. Quan veig que un personatge només el puc treure per interpretació, no m’interessa. Una vegada, això és una anècdota, en una pel·lícula em van oferir fer de guàrdia civil i vaig dir que no. Si jo surto de guàrdia civil aquí a Catalunya...