Mirador
Una certa paradoxa
No és la primera vegada que la guanyadora de la millor pel·lícula en català només s’endú aquest premi
No és la primera vegada que la guanyadora de la millor pel·lícula en llengua catalana (encara que no s’especifiqui que ho és i, en canvi, sí es faci en el cas de la millor en llengua no catalana) dels Gaudí només s’endú aquest premi. Ara ha passat amb Les distàncies, que Elena Trapé va rodar a Berlín per mostrar-hi la dissolució d’un grup d’amics pertanyents a una generació desencisada. Aquest film optava a sis guardons més sense que n’hagi obtingut cap altre. Diferentment, sense que vulgui posar en qüestió de cap manera que sigui la digna i merescuda triomfadora d’aquests Gaudí, la guanyadora entre les nominades a la millor pel·lícula en llengua no catalana, Entre dos aguas, ha aconseguit sis premis més i, per tant, set dels nou a què aspirava. Tanmateix, és una mica paradoxal que no hagi rebut cap més premi la guanyadora de la millor pel·lícula, una categoria respecte què no puc deixar d’expressar la meva perplexitat per l’exclusió de l’extraordinària La vida lliure, una creació poètica de Marc Recha que només va ser nominada per la interpretació de Sergi López. Paga la pena mantenir tal categoria per garantir que un film en català tingui premi? No queda una mica ridícul que no en guanyi cap altre? En què se sosté el seu guardó? Si el criteri del Gaudi és nominar les pel·lícules de producció catalana, encara que a vegades només sigui en part, indiferentment de la seva llengua i, evidentment, del lloc de rodatge i de la cultura que traspuen, per què hi ha d’haver les dues categories esmentades? Una altra cosa és preguntar-se per què continua havent-hi tan poques produccions catalanes en català.
En tot cas, havent-ho estat també en el Festival de Sant Sebastià, la triomfadora indiscutible d’aquests Gaudí és Entre dos aguas, amb què Isaki Lacuesta, dotze anys després de La leyenda del tiempo, retorna a l’illa de San Fernando per retrobar-hi els germans Israel (premi a la millor interpretació masculina) i Cheito Gómez Romero. És una bella pel·lícula sobre el pas del temps i com deixa les seves empremtes en els cossos i, encara que sigui més intangible, en l’esperit. Tal cosa es fa visible a través de l’afinat muntatge de Sergi Dies (premiat de manera merescudíssima), que posa en contrast les imatges del passat provinents de La leyenda del tiempo (de manera que el film mostra que el cinema és una forma de memòria) amb les del present. Els set guardons a la pel·lícula d’Isaki Lacuesta (de qui s’ha dir que, fa dos anys, també va triomfar en els Gaudí amb un film en llengua catalana, La propera pell, codirigida per la gran Isa Campo) són un reconeixement als seus col·laboradors de sempre, com ara Amanda Villavieja, que ha fet el so junt amb Alejandro Castillo, i el fotògraf xilè Diego Dussuel.
Amb el permís d’El fotógrafo de Mauthausen, que, sent un film de Mar Targarona sobre la memòria històrica a partir del testimoni fotogràfic de Francesc Boix, ha rebut quatre premis decoratius, l’altra triomfadora dels Gaudí és Viaje al cuarto de una madre, de la debutant Celia Rico, sevillana formada com a cineasta a Barcelona. Narrant la relació entre una mare i una filla d’un poble de Sevilla, és una pel·lícula intimista, honesta, emotiva, sense caure mai en el sentimentalisme fàcil, i molt ben interpretada per Lola Dueñas i Ana Castillo, guanyadores dels premis d’interpretació femenina. La pel·lícula de Rico, premiada pel seu guió precís, ha estat la preferida pel públic votant en els Gaudí. Tant el film de Lacuesta com el de Rico també van ser, per cert, els triomfadors dels premis del cinema andalús. I per què no?