La primera genialitat

E l 12 d’agost del 1961, la ciutat de Figueres es disposa a celebrar el primer gran homenatge a Salvador Dalí. Els actes inclouen de tot, des de focs artificials fins a una cursa de braus i el descobriment d’una làpida a la seva casa natal. Aquella mateixa nit, l’artista acompanya els periodistes fins a les runes de l’antic teatre municipal per dur a terme un anunci transcendental, que canviarà per sempre més la vida de Figueres. Fa temps que Dalí medita deixar algun llegat a la ciutat i, després de donar-hi voltes, opta per edificar un museu estable per exposar-hi les seves obres. El lloc escollit està carregat de simbolisme. En les seves declaracions davant els periodistes, l’artista destaca que l’antic teatre és el lloc adient perquè és “un pintor eminentment teatral”. Però també recorda que és davant l’església on va “ser batejat”. Finalment, subratlla que aquell espai “estava predestinat”: “Aquí vaig exposar els meus primers quadres.”

La darrera referència ens situa a principis del 1919, quan Salvador Dalí tenia només 14 anys. Es tractava d’una exposició col·lectiva. Les ressenyes que van aparèixer en la premsa local feien referència als noms de Josep Bonaterra, Josep Monturiol i el jove Dalí, que, per primera vegada, mostrava els seus quadres en una exposició oberta al públic. La coincidència dels tres artistes “de l’escola impressionista” no havia estat, si ens cenyim a la crònica que va aparèixer, dies després, al setmanari Empordà Federal, fruit de l’atzar. Es destacava, contràriament, que “en tots tres domina l’expressió de la realitat servida per una tècnica moderna i personal completament oposada a la faisó academicista”. La mostra es va concentrar al saló d’exposicions de la Societat de Concerts. No es donaven detalls sobre els quadres exposats per Salvador Dalí, però el cronista destacava la forma com l’artista sentia la llum i remarcava que també “vibra davant l’elegància d’aquell pescador, que s’atreveix als setze anys [sic] amb les pinzellades sucoses i calentes d’El bevedor, que té un tal depurat sentit decoratiu com el que ens mostren els carbons i especialment el d’El baluart [...]”. No sabem quants curiosos van arribar a visitar l’exposició, però, actualment, aquella modesta sala de la Societat del Concerts correspon al Palau del Vent del Teatre Museu Dalí, un equipament on peregrinen anualment més d’un milió de visitants.

Pocs dies després d’aquella referència periodística i des de la Fulla Artística de l’Alt Empordà, l’escriptor i polític Josep Puig Pujadas publicava una crítica de l’exposició. En el text, titulat L’impressionisme, el periodista confessava la necessitat de donar a conèixer que “aquells quadres, aquells colors i aquelles pintures no són pas filles d’un pesombre febrós o de l’atreviment iconoclasta dels pocs anys, sinó que tot allò que el fereix, tot allò que per ell es copsa subversiu, porta la sement d’una nova concepció de la vida artística”, una referència al conjunt de l’exposició. Es tracta d’una extensa crònica, de les poques que poden trobar-se sobre aquella exposició, i només en els dos paràgrafs finals apareixen alguns comentaris específics sobre el jove Salvador Dalí, si bé amb unes paraules tan elogioses com profètiques. El cronista destaca que el jove pintor pinta “amb una embranzida i una vehemència testimoniadores de l’extraordinària força pictòrica d’un futur gran artista”. Josep Pujades, que posa de manifest una extraordinària sensibilitat per a la crítica artística, no s’està de saludar “un nou artista que pot esdevenir un gran artista”, si bé tot seguit condiciona aquest vaticini “a la disciplina que deurà imposar-se” el jove artista “per endegar aquelles qualitats que de tan potents esdevindrien perilloses si no les sotmetés a un règim server, que sense malmenar-les ni embordeir-les, les elevarà a la perfecció”. De fet, quan Salvador Dalí revelarà al seu pare la intenció de dedicar-se a la pintura, aquest li imposarà una condició: que vagi a estudiar a l’escola de belles arts de Madrid i es tregui el títol de professor.

Al marge d’aquesta recomanació, però, es fa molt difícil trobar un text en què hom sigui capaç d’apostar de forma tan decidida per un artista de només 14 anys que es convertiria, amb el pas dels anys, en una autèntica genialitat.