“Hi ha un nou públic obert al català”

En el meu cas el procés ha anat una mica a l’inrevés. Anàvem a fer-la en castellà perquè hi havia factors de pes per fer-ho: era una primera pel·lícula, no es podria doblar perquè hi ha molta improvisació als diàlegs... Crec que les coses han canviat força, però en aquell moment, si ho feies en català, anaves a cinc sales. L’anàvem a fer en castellà. Però a mi em feia una sensació d’estranyesa perquè, per mi, la manera natural de fer-la era de la manera que s’expressaven les noies de la pel·lícula, en català i castellà. Les distàncies és una pel·lícula bilingüe perquè, per mi, això és la naturalitat. Afortunadament, les coses han canviat força. Cesc Gay va rodar Ficció i Mar Coll Tres dies amb la família en català i castellà, i els prejudicis a l’hora que tinguessin més o menys distribució han canviat, també amb el basc i el gallec. Hi ha un nou públic més obert i receptiu perquè el català no sigui un problema.

Falten ajudes per rodar, en l’àmbit català i estatal. Hi ha una part d’alegria absoluta i una sensació de privilegi pel fet d’estar fent cinema, però si mires els pressupostos i les condicions en què es tiren endavant aquestes produccions... El cinema s’ha polaritzat, ara hi ha grans produccions i pel·lícules molt petites. Ha desaparegut un tipus de pel·lícules de pressupost mitjà, les setmanes de rodatge s’han reduït... Falten ajuts també perquè es puguin afrontar carreres, que un no hagi d’esperar molts anys per fer una pel·lícula perquè ho ha de combinar amb mil coses per sobreviure.

Suposo que sí, és veritat que darrere aquesta pel·lícula hi ha anys de feina. Vam començar a escriure el 2011 i vam rodar-la el 2017. Estic molt contenta.

Una mica sí. Competíem amb pel·lícules excel·lents, que m’encanten.

No ho podria resumir en una sinopsi, estem escrivint el guió d’una nova pel·lícula amb Miguel Ibáñez, un dels guionistes de Les distàncies. És una història sobre ruptures de diferents tipus. Estem en aquell moment del procés en què tens dies meravellosos i dies horribles en què no t’agrada gens res del que has escrit. Almenys a mi em passa, no sé si a tothom.

És un sentiment que en un moment donat vaig sentir molt present a la meva vida i el meu entorn. Després és veritat que amb el Josan Hatero, que és amb qui vam començar a escriure el guió, havíem parlat moltes vegades de fer una història d’amics. Ens coneixem des de fa vint anys i és un dels meus millors amics. I de sobte tot encaixava: una trobada d’amics és un bon context per explicar que les coses canvien i no són com esperàvem.

Sí, i tant, és molt complicat. A vegades és més fàcil ser-ho amb un desconegut. Amb la gent de més a prop, saps que si dius la veritat faràs més mal. Et cohibeixes del que faries o diries. Aquesta dificultat d’aturar-te, pensar, posar nom al que passa i després saber-ho explicar forma part del que complica les relacions humanes.

Ens va semblar que feia referència a tots els significats possibles i tots encaixaven amb la història: una cosa física, geogràfica, una distància entre els personatges, entre el que ells esperaven i el que és... Tot això ho abastàvem amb Les distàncies, d’una manera genèrica. Feia referència a tot, al significat més literal i al més metafòric.

Jo sempre li feia la broma que ell era el millor representant que podia tenir, sempre em va cuidar molt i tenia paraules maques per a mi. No hi pensava i la Rosa Vergés em va enviar un missatge dient que Josep Maixenchs estaria molt content, i té raó. El procés de la primera pel·lícula, Blog, el va viure de més a prop perquè es trobava millor. En el meu cas, no només hi ha el fet que creés l’Escac, en tinc un record molt maco.