Combinar atzar, música i misteri

Sembla una promesa d’aquelles que mai no es compleixen, però Jordi Campoy està tan il·lusionat amb la seva primera novel·la, La noia del violoncel (Columna), que s’ha tatuat el títol a l’avantbraç esquerre. “És el primer cop que em faig un tatuatge. I em tatuaré el títol de totes les novel·les que publiqui”, confessa.

És una mostra prou gràfica de l’alt nivell de satisfacció que té l’autor d’una obra que va iniciar el 2007 i va enllestir el 2014. “És el primer que vaig començar a escriure, només per passar-m’ho bé, i m’ha servit per, de mica en mica, aprendre”, afirma.

Es va plantejar dedicar la segona part de l’obra a la Guerra Civil, una temàtica que l’apassiona, “però era millor començar en un terreny conegut”. És músic i tenia clar que volia escriure “una novel·la que fluís, amb la música com a fil conductor, el misteri del passat i de la vida mateixa i l’atzar, que tot ho mana”.

L’Anne és una jove violoncel·lista de l’Orquestra Simfònica de Londres. Sempre va atabalada perquè sempre fa tard. La puntualitat britànica no va amb ella. En una funda vella de violoncel descobreix, de manera casual, una clau. Seguint les pistes que li marca aquest objecte, l’Anne remou el passat, en què apareix un noiet que vol tocar el violoncel en la Barcelona dels anys setanta.

“L’Anne està inspirada en la cambrera d’un bar de Sant Antoni de Calonge, perquè la meva companya és d’allà i jo hi pujo cada cap de setmana i els estius.” Aquesta noia va posar en marxa una trama construïda amb capítols curts, força personatges i un ritme narratiu àgil.

Preguntat per les preferències lectores, ofereix un còctel: “M’agradaria tenir els personatges de Paul Auster, l’estil de Jaume Cabré, la capacitat de crear històries de Francesc Miralles, l’originalitat de Jean Echenoz i, ja posats, les vendes de Murakami.” Cabré, per ell, és el gran mestre; atorgar a l’atzar un valor i una categoria gairebé de religió com fa Auster és ben present a La noia del violoncel, i Miralles és la persona que més l’ha ajudat. “M’ha ensenyat a escriure. M’ha professionalitzat; ha convertit la meva afició en el meu ofici –assegura Campoy–. Ja vaig aconseguir convertir la meva afició per la música en la meva professió i ho he tornat a fer, cosa que demostra que res no és impossible i que mai no és tard per iniciar un projecte. No és fàcil, cal perseverança, paciència i capacitat d’aprenentatge.”

L’obra té una banda sonora de cinc cançons que Campoy ha escrit per a l’ocasió i que es poden escoltar a través de les xarxes socials. “Totes cinc són diferents entre si, però la que es titula La noia del violoncel és un resum emocional del text.” Per ell, “una de les grans diferències entre la literatura i la música és que per escriure una cançó pots trigar deu minuts, dues hores, tres dies... en canvi, per construir una novel·la t’hi estàs anys”. A més, la música “és com la dona de tota la vida, que estimes amb bogeria”, i la literatura, per a ell “ara, és com l’amant”, la novetat excitant i sorprenent.

Jordi Campoy Boada (Sabadell, 1970) és productor musical, pianista i compositor. Des del 1999, ha participat en la producció de centenars de discos i ha adaptat al català desenes de lletres per a El disc de la Marató, de TV3. Compagina la feina de productor amb la de professor d’harmonia i, ara, la d’escriptor.