Galàxia tropical

Lluny queda el concert en què un novell Carlos Sadness feia aparició a l’Escala. El cantant barceloní reconeix que sempre li ha costat arribar a comarques gironines, tot i que és un artista amb una vida especialment intensa a tots dos costats de l’Atlàntic. De públic, a Girona, no n’hi falta. Una munió de fans incondicionals va emplenar dissabte la sala La Mirona de Salt. Tot i que fa una bona colla de mesos que va estrenar el disc, Carlos Sadness va presentar el seu tercer àlbum: Diferentes tipos de luz, un homenatge a l’energia que fa visible tot el que ens envolta. El músic i compositor va arrancar el concert de Salt amb un dels èxits d’aquest nou disc: Sebastian Bach, un tema que compara com era l’amor antigament i la percepció que té actualment. “Me pides besos a escondidas, como en el siglo XVI”, diu la cançó. Perseide (del disc La idea Salvaje, de 2015), Hale Bopp i Volcanes dormidos ja sonen com unes clàssiques de la música indie, tot i que Sadness reconeix que no sent que sigui estilísticament fàcil d’ubicar. Potser per això és del parer de deixar enrere l’estereotip de “l’indie ploramiques”, com va dir en una entrevista. D’aquesta reivindicació en surten cançons alegres i fresques com ara Amor papaya, Miss Honolulu, Bikini i Isla Morenita, que transporten a la fantasia d’una platja tropical a ple hivern passant per la galàxia musical de Sadness. I, si venen més de gust cançons de sofà i llar de foc, també Sadness et teletransporta amb Días impares, Pompeia i, perquè no, Chiguagua. L’explosió final de la supernova musical de l’univers Sadness a Salt va arribar amb la més esperada, amb la més corejada, Que electricidad: “Algunos se van aplaudiendo, otros dicen que han perdido el tiempo, pero todos al llegar a casa acaban diciendo: en el fondo no somos tan distintos.”