TONI SALA
Escriptor
“La llengua et dóna el paisatge”
Ha pagat el deute que tenia amb la Costa Brava?
Podríem dir que sí, perquè jo vaig néixer a Sant Feliu de Guíxols i era clar que en un moment o altre ambientaria un llibre en el paisatge que conec millor.
Manté que amb Marina tanca una trilogia –amb Pere Marín i Rodalies– en què el paisatge té un pes cabdal.
Té molt de sentit que l'última obra que m'he plantejat amb aquest esquema s'ambienti a la Costa Brava, perquè recrea el paisatge que em va formar i, a més, a través d'un protagonista que també torna al seu paisatge d'infantesa a la recerca d'un món perdut i idealitzat.
Una mica agosarat endinsar-se en un ambient que ha estat retratat fins a la sacietat per autors com ara Josep Pla, Víctor Català i Joaquim Ruyra.
Era inevitable que si volia escriure sobre la Costa Brava m'emmirallés en els escriptors que han marcat la literatura catalana del segle XX. A aquests tres també cal afegir Gaziel. He mirat de seguir la veta del seu llegat, però me l'he fet meu per parlar d'aquells temes que m'interessen. La llengua és la que et dóna el paisatge i, alhora, és el paisatge el que et proporciona la llengua amb què descriure'l. Tot i que tornar a oferir una mirada a un paisatge que ha estat molt explotat literàriament no és fàcil. No ho havia fet fins ara perquè no m'hi atrevia.
Els trets biogràfics del protagonista són clarament buscats.
De fet, tots els meus llibres són autobiogràfics. El protagonista a Marina es diu Toni, però si s'hagués dit Pepet també se'm reconeixeria.
En Toni no ho passa gaire bé en el llibre. Pessimisme o realisme?
Això sempre passa amb els meus llibres, que em trobo lectors que em diuen que són molt negres. I no és cert! Marina, també és un llibre optimista encara que toqui els aspectes més durs de la vida. Però són aspectes necessaris d'afrontar, encara que no ens agradi i els defugim.
Els personatges femenins no surten gaire ben parats en la novel·la
Un dels temes que més m'interessava reflectir en la novel·la era el de les relacions entre sexes i també el del maltractament a les dones. Les persones ens movem en relació amb la moral, perquè mai no hi ha algú que sempre sigui bo o sempre sigui dolent. Les circumstàncies ens marquen i ens fan decantar cap un extrem o cap a un altre. Amb aquest prisma crec que hi ha tres àmbits que ens envolten i que ens demanen una resposta: el racisme, el tracte amb els animals i el masclisme. El més descarnat, el que menys s'amaga és aquest últim.
Per què?
Perquè hem après a viure-hi, a normalitzar-lo. O ens diuen res les prostitutes de carretera mig despullades mostrant-se com si fossin carn per vendre? La nostra indiferència ens defineix com a societat. La violència de gènere que surt a Marina no podia ser maquillada, perquè el que m'interessava era plasmar-lo tal com és i, alhora, plantejar al lector fins a quin punt no era inevitable.
Vostè defensa en aquesta narració que en les relacions de parella sempre hi ha un punt de violència.
Perquè és cert. I en la novel·la en surt tota una gradació. Des de l'home de quaranta anys que es lliga una adolescent fins al separat que pegava l'exdona. Però també els personatges masculins creuen que són maltractats, perquè l'home de quaranta anys veu com l'adolescent el porta allà on vol i el separat culpa l'exdona de la seva misèria actual.
Del viatge del protagonista al món perdut de la infantesa, queda el dubte de si realment li serveix per a alguna cosa.
En Toni, un professor que ha passat per una època dolenta i que no veu tan lluny el suïcidi torna a la Costa Brava amb l'objectiu de recuperar un passat que ha idealitzat i que, de fet, està convençut que li pot donar respostes a una vida actual a la qual no troba sentit. És una fantasia que sentim tots.
I quan arriba s'adona que la gent del seu passat està tan o més feta malbé que ell mateix.
Li han canviat tot, i per això torna cap a casa. Crec que és un èxit, perquè aconsegueix resoldre una història del passat que havia quedat deslligada. Per això reivindico que és un llibre optimista. Però l'última interpretació sempre la deixo a les mans del lector.
Vostè ha tocat altres gèneres, però sembla còmode amb la novel·la.
La novel·la és el gènere que em permet expressar-me millor, dins les meves possibilitats. Si pogués i, en sabés, faria poesia, però no la tinc pas a l'abast.
S'acosta Sant Jordi. Què pensa l'escriptor d'aquesta festa?
Ara mateix que és un pal! Des del tipus d'escriptor que sóc jo és un rotllo, perquè segur que et toca al costat d'un primera espasa que en firma cent i tu tan sols deu. És un espectacle més, i jo no sóc gaire de festes.
