La prosa salvada

És ben possible, com suggereix Julià Guillamon en el pròleg de Capvespres de foc i de grana, que Anna Dodas hagués entrat a veure l’exposició de Max Ernst a la Virreina l’estiu de 1986, poc abans d’anar-se’n de vacances, i que aquells gravats d’homes amb cap d’ocell que corrien per uns carrerons sinistres li inspiressin “La ciutat conquerida de les cigonyes”, un dels relats que va deixar inèdits a la seva mort, sobre uns ocells que atacaven la població, i que Edicions Cal·lígraf ha recuperat ara en el primer recull de l’obra narrativa de l’escriptora. És ben probable que hagués vist l’exposició d’Ernst, perquè aquella promoció de filòlegs de l’Autònoma, com la del seu satèl·lit al vell Seminari de Girona, el CUG, compartia el desig de sortir del realisme gris heretat del franquisme i d’assajar noves maneres de narrar, obertes al collage, la ironia i el misteri.

Molts d’aquells filòlegs incipients van descobrir al mateix temps la poesia de Carner i l’art combinatòria de Robert Coover, aleshores tant de moda; els contes fantàstics de Rodoreda i la poesia de Sylvia Plath, els mites clàssics i el cinema de David Lynch. A la primera meitat dels vuitanta, els estudiants discutien tant o més de llibres fora de classe que a dins. Es feia vida de cafè, de Rambla i de sala de concerts, i amb la desbandada de l’estiu no en tornaves a saber res si no era per una postal enviada des de Londres per una que hi havia anat a fer d’au-pair o per algú altre que havia aprofitat l’Interrail per recórrer mig Europa. El 9 d’agost de 1986, Anna Dodas, que amb 23 anys acabava de publicar el seu primer poemari, Paisatge amb hivern, i tenia a punt ja el segon, El volcà, va escollir l’autoestop, un sistema encara més econòmic i enormement popular entre els joves de l’època, per viatjar fins a Sardenya amb una companya de curs, Gemma Argemí. Cap de les dues ja no tornaria. El primer cos, colpejat vilment, va ser trobat a la vora d’un camí, prop de Montpeller, el 17 d’agost; el segon no el van descobrir fins al cap d’un mes, tot i que era a només cent metres de l’altre. L’impacte va ser tan bèstia entre els que encara estudiàvem, que durant molt de temps cap de nosaltres va atrevir-se a fer dit. Agafàvem bitllets barats d’autobús, però res de pujar al cotxe dels desconeguts.

La història d’Anna Dodas (Folgueroles, 1962-Montpeller, 1986) podia haver-se acabat allà, sota aquell alzinar, i no ser més que una nota de crònica negra a la carpeta dels crims sense resoldre. Però no ha estat així de cap manera, per més que cada vegada que es rescata alguna obra seva hi hagi qui clami contra la injustícia de tenir-la oblidada –“silenciada”, en diuen a vegades, com si es tractés d’un dissident polític–, amb una fúria que més aviat exorcitza el terrible dolor de com va morir. Per la poca obra que va ser a temps d’escriure amb 23 anys, no se li pot demanar gaire més, encara que hagués donat mostres d’un talent poc comú, com assenyala Guillamon. La seva poesia, reunida el 2015 per La Busca i traduïda també al castellà, ha tingut un recorregut molt digne i ha estat objecte d’estudis acadèmics notables, però l’obra en prosa havia quedat oculta, disgregada en revistes comarcals o encara inèdita, i això que la mateixa Maria Mercè Marçal, que va introduir-la al cercle de Llibres del Mall arran de l’obtenció del premi Amadeu Oller per Paisatge amb hivern, advertia que semblava més aviat destinada a la narrativa. Els dos mons es complementen, i hi afloren motius afins: el somni, la mitologia, la mort. Caterina Riba i Ester Pou, en estreta complicitat amb la família de l’autora, s’han encarregat de posar-hi remei amb Capvespres de foc i de grana, que aplega deu narracions i un text sobre la música de Bach que van des del primer relat que van premiar-li, el 1981, i que dona títol al volum, fins als contes de Les ciutats, apareguts ja pòstumament a la revista Ausa el 1991. S’hi han afegit també tres contes inèdits que Dodas va escriure als 19 anys i que tenia relligats amb el títol Amor de cendra. Les compiladores, en canvi, no han considerat pertinent l’edició dels escrits d’adolescència ni d’una novel·la inconclusa titulada Esbossos per a un rèquiem, que correspon a l’original que va presentar el 1983 a la tercera edició del premi Just M. Casero i que va rebre un accèssit. El guanyador, aquell any, va ser Josep M. Fonalleras per El rei del mambo.