“Escriure també és conviure amb les inseguretats”

Sí. Va relacionat amb la història. Per exemple, tinc una novel·la [Diamant blau] que vaig escriure sobre la meva família materna, que eren garrotxins, i recordo que els últims descendents ni tan sols parlaven bé el castellà. Per tant, aquesta novel·la escriure-la en castellà hauria estat absurd. S’havia de fer en català i, a més, en un determinat català, el català de la Garrotxa del segle XIX. En alguns capítols, és clar, no en tota l’obra. En aquesta estava molt clar. I en els altres casos miro d’alternar-ho. No vull sacrificar cap de les dues llengües ni vull descuidar-ne cap; per tant, una de cada.

També. Ara, i això m’agrada dir-ho, sempre em tradueixo jo. Qualsevol que agafi un llibre meu, tant en català com en castellà, pot estar tranquil perquè llegeix l’original i llegeix més aviat una versió. No tant una traducció, perquè si no m’agrada exactament com queda ho canvio. Els meus personatges canten coses diferents en català i en castellà, perquè en soc l’autora i puc permetre’m fer coses que un traductor no tindria la llibertat de fer.

Exacte. I sempre hi ha un autor pesat dient “el text original no deia això”. Doncs, en aquest cas, el traductor i l’autor pesat són la mateixa persona.

Treballar. Em temo que el secret no és gens glamurós. Ni és el que tothom espera sentir quan parla un escriptor. És curiós perquè encara tenim aquesta idea, condicionada pel romanticisme, de l’escriptor com a ésser de vida desendreçada, romàntica, fins i tot estrambòtica... A mi em fa gràcia. A tots els que es pensin que tinc una vida bohèmia els convidaria que em seguissin una setmana i ja veurien que poc bohèmia és la meva vida i, de passada, quin ritme porto. Hi ha el que es veu, que treballo, i treballo cada dia i miro de complir un horari i d’escriure unes pàgines diàries, però també tinc família, i nombrosa, i una vida que m’agrada viure-la en la mesura del possible. De vegades el temps no dona per a gaire, però tot és qüestió d’organitzar-se.

La Reina és una dona, crec que molt contemporània, i el nom és una picada d’ullet. Ella ho té tot i està acostumada a fer el que li dona la gana. Fins i tot quan fa malifetes, perquè no sempre les seves decisions han estat assenyades. Es guanya molt bé la vida, millor que el seu home, de fet, i s’ha permès el luxe de deixar a casa el marit i el fill i marxar amb l’amant a un viatge de feina. Té una feina d’alt nivell, es dedica a triar executius per a grans empreses multinacionals. Està fent una feina d’aquestes quan la truquen de casa. De fet està sortint d’una escena de sexe amb el seu amant quan la truquen per dir-li que el seu únic fill s’ha intentat suïcidar. Aquest fet ho desgavella tot, aquesta vida en què pensava que tot estava bé, a recer i que no passava res; doncs de cop i volta s’adona que passen moltes coses i que ella ha de reaccionar. Primer, marxar, anar cap a l’aeroport. Però allà es troba encallada perquè els avions no s’enlairen perquè hi ha una tempesta siberiana. I es passa tota la nit en aquell aeroport amb l’angoixa que du a sobre i un mòbil, que en aquest cas, en aquest i en tots, és un aparell del dimoni.

Ostres sí, soc la primera que vaig buscant endolls pel món. I qui no? A la meva protagonista també sembla que quan se li acaba la bateria se li acaba el món.

Sí, com totes... Aquella visió idíl·lica de la maternitat crec que només funciona quan te l’expliquen. Un cop t’hi trobes t’adones que hi ha alguna mena de distorsió entre allò que t’han explicat i el que et toca viure. Si a més a més ets una dona inquieta que està pensant en fer altres coses, com en el meu cas escriure novel·les, tenir una vida intel·lectual, la maternitat és un llast que de vegades pesa molt. I acaba evolucionant, evidentment, i tu amb ella, però això és el que li passa a la Reina, que és una dona inquieta, intel·lectual, amb una vida professional molt activa i, de cop, no sap ser una mare tan abnegada com alguns es pensen que han de ser les mares. Vaja, que és una d’actual, com ho som tantes.

Un autor sempre parla molt malament de les seves pròpies obres, però jo diria que la vulnerabilitat és la columna vertebral d’aquesta novel·la perquè, precisament, ella, si se sent alguna cosa, és forta i a resguard de tot. Aquella nit i amb aquella notícia s’adona que no, que és molt vulnerable, molt fràgil. Que potser quan més forts ens creiem és quan més fràgils som. Precisament perquè pensem que som una mica com el Titanic, que res no ens pot enfonsar, i la cosa més petita... Que a l’obra no és el cas, perquè és una cosa grossa. I això és el que li passa, que s’ensorra i ha de trobar la manera de tornar a sortir, com sigui.

Precisament aquesta setmana he vist un reportatge sobre Margaret Atwood, una autora que admiro molt, i deia: “A escriure se n’aprèn escrivint.” Sembla una veritat d’aquelles absurdes, però hi crec molt, en això. Si en alguna cosa crec, després de molts anys de dedicar-me a intentar saber explicar històries, és en el que en diem ofici. A mesura que fas una cosa, vas aprenent com fer-la. I fa més de vint anys que publico i des que tinc ús de raó que escric. I em fa molta il·lusió si n’he après una mica. Sempre sento que n’estic aprenent. M’agrada molt explicar una història d’una manera solvent. I això ho estic notant de fa poquet cap aquí.

Que vull explicar una història determinada i aconsegueixo explicar-la com ho volia fer. I això, quan comences, no et surt del tot. Tens una idea abstracta de la història que vols explicar i et surt alguna cosa que no és exactament allò que havies pensat. És una qüestió d’ofici. I ara estic en un moment en què s’ajusta més el que acaba sortint amb allò que havia pensat de bon començament.

Sí, sempre. Sempre tramo molt, abans de començar a escriure. Tramo, penso, dissenyo personatges... Miro de pensar com són els antecedents d’aquests personatges. Perquè per saber per què es belluga un personatge, per què pren unes determinades decisions, cal saber d’on ve i què és el que el fa ser com és. Per tant, encara que no acabis parlant de la infantesa de tots els secundaris, has de saber, més o menys, per què són així. Que és allò que diem “la psicologia dels personatges”. Han de ser versemblants. És molt important. A un novel·lista no se li perdona que no sigui versemblant. Quan estàs llegint i penses: “Això no m’ho crec”, això és de les pitjors coses que et poden passar i, per tant, ho has d’evitar. Jo sempre tramo abans i quan començo a escriure ja sé cap on vaig. I això em dona la seguretat que necessito. Perquè escriure també és conviure amb les pors i les inseguretats. A mi em cal saber, d’allò que tinc entre les mans, què és i quant ocuparà d’espai i de temps. I com acaba.

No, cada cop menys. De vegades amb algun secundari, perquè els principals els tinc molt clars. Algun cop els secundaris et donen sorpreses. Quan els poses en marxa donen més joc del previst.

Sí, sí, creixen. I quan un personatge et dona joc, mai l’has de deixar enrere. No pots desaprofitar-ho. Per tant, aquí sí que hi pot haver sorpreses, però mai en trames principals i desenllaços.

No, de cap manera. Això ho vaig aprendre a mesura d’anar deixant novel·les a mitges... Quan imparteixo tallers literaris de vegades em diuen: “És que començo històries i després, tot d’un plegat, no m’agraden.” Jo crec que no hi ha ni un sol novel·lista al món que això no li passi: començar una història i, de cop, quan allò ja semblava que estava controlat, et lleves un dia i ja no tens aquell delit que tenies mentre la rumiaves. O ja no t’emociona. Les emocions perden brillantor quan les vas analitzant. Per tant, et lleves i et sembla que la novel·la ja no interessa a ningú i, sobretot, ja no t’interessa a tu, que és el pitjor que et pot passar. I aquell dia s’ha d’aprendre que cal continuar escrivint, tot i que costi. I acabar-la, i quan estigui acabada, llavors ja valorarem si val la pena o no. Un cop acabada, tens alguna cosa, no tens una idea o una intuïció, tens una novel·la, que serà més bona o més dolenta, però és tangible.

I tant, fer una correcció amb molta profunditat. Primer el que ve són un parell de dies o una setmaneta de desintoxicació. Jo sempre endreço la taula, quan acabo. És el meu ritual. I quan ja tinc la taula neta i he anat a fer un volt, a badar, i he quedat amb uns amics a fer un cafè, ja tinc delit per tornar a casa i llegir el que he escrit... Perquè realment tinc sort i m’agrada molt el que faig.

Sí, sempre en tinc alguna en marxa, però no alhora. Una novel·la et demana molt i vol feina diària i concentració. I sobretot vol tot el teu temps. Que fins i tot les estones que no estàs escrivint estiguis rumiant en tot, pensant en el diàleg que vols escriure l’endemà... El cervell fa les coses d’una en una. Doncs les novel·les, d’una en una. Per això jo no viuré per escriure tot el que tinc dins del cap. Moriré amb molta cosa per escriure.

Això és un tòpic del món de la literatura que surt de la ignorància. Algú que no ha intentat mai fer llibres per a infants o per a joves, realment no és conscient de la gran dificultat que això suposa. Escriure per a infants és el més complicat de tot. Necessites una idea molt poderosa i la màxima simplicitat a l’hora d’explicar-la. I de vegades, per arribar al més senzill, necessites fer un llarg camí.

Molta. Aquest adult que sempre està pel mig i censura... No el recomanador, que sort en tenim dels mestres, dels bibliotecaris, dels directors de clubs de lectura..., que fan una feinada i ningú els ho agraeix. Però després hi ha una altra mena d’adult que desconfia. És curiós que al segle XXI els llibres encara continuïn despertant malfiança. Els llibres fan por a determinats pares.