Retrat d’un conspirador separatista

El cartellista Carles Fontserè va definir-lo com “un advocat català, rabiosament antiespanyolista”. La trajectòria de Joaquim Juanola, un dels pioners de l’independentisme català, comença a la Bisbal d’Empordà el 1891, però es desenvolupa molt lluny d’aquesta població, principalment a Barcelona, i acaba a l’exili de Veneçuela. De fet, el naixement a la capital del Baix Empordà cal vincular-lo a la professió del seu pare, fundador “del més important col·legi de la província” i un “notable pedagog”, tal com el definia la necrològica que va aparèixer al diari El Autonomista. Amb només 14 anys, però, Joaquim Juanola es traslladarà al Barcelona, el principal escenari de la seva implicació política.

El personatge, molt desconegut, ha estat l’objecte d’una biografia que ha editat Llibres de l’Índex i que ha anat a càrrec de Fermí Rubiralta, un dels principals especialistes sobre els inicis de l’independentisme català, amb alguns biografies i treballs estasiològics que s’han convertit en obres de referència. La reconstrucció, molt minuciosa, s’ha fet a partir de la consulta de nombrosos arxius, entre què el de la família Juanola i d’un munt de publicacions de l’època, i permet recuperar una trajectòria marcada pel compromís polític i la tasca com a advocat, per bé que, en moltes ocasions, una i altra resultin indestriables. De fet, l’autor de la biografia sosté que “com a conseqüència de la radicalització de les seves posicions polítiques producte d’un afer del Col·legi d’Advocats i, en general, de la situació del país sota la dictadura militar, Joaquim Juanola evolucionà clarament o oberta el seu posicionament catalanista, des d’aquest moment i fins als seus darrers dies, cap a la defensa de l’alternativa independentista com l’única factible per a Catalunya”.

Aquesta opció arrenca de les joventuts de la Lliga Regionalista, passa per Acció Catalana i Estat Català i el porta a alienar-se amb els crítics a Francesc Macià i a rebutjar de ple el projecte d’Estatut del 1932, que qualifica directament d’“almoina”. Malgrat tot, l’evolució del separatisme durant els anys de la República està marcada per les divisions constants i la manca de penetració social, tal com es posarà de manifest en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. El llibre també ressegueix el vessant d’advocat, que va tenir com a punts àlgids la defensa de Ramon Casanellas, un comunista que havia estat expulsat després de retornar de l’exili a l’URSS, i la dels represaliats pels fets d’octubre del 1934, en què participarà directament fusell en mà. De fet, Joaquim Juanola es mostrarà clarament partidari de la independència “per la via que sigui, per la via que calgui” i el 1961 participarà en el primer segrest polític d’un transatlàntic de passatgers. Exiliat primer a l’Estat francès i més endavant a Veneçuela, dedicarà bona part dels esforços i la fortuna a editar llibres i sufragar activitats, i formarà part d’un munt d’entitats i centres polítics que posen de manifest tant la seva perseverança com el fraccionament del primer sobiranisme.