Xirinacs punt final

Jordi Lara (Vic, 1968) ha novel·lat la mort misteriosa de Lluís Maria Xirinacs a Sis nits d’agost (Edicions de 1984). Definida pel mateix Lara com a “novel·la de no-ficció”, el relat d’unes dues-centes pàgines s’interroga els motius pels quals l’influent excapellà i activista va pujar a la muntanya per morir-hi sol. Aquell mateix dia complia 75 anys i la seva llarga trajectòria pública com a lluitador per les llibertats i filòsof pacifista va entrar en un nou motiu de discòrdia: entre els que el consideraven un patriota i els que pensaven que era un foll il·luminat. Anant més enllà d’aquest debat absurd, Jordi Lara es pregunta: “Per què ho va fer? Era un suïcidi o era una altra cosa?” Les respostes a aquestes qüestions obren nous interrogants: “Em va fascinar la imatge d’un home sol sota la pluja esperant per morir-se enmig del camp. Quan ell va morir, pujant a una muntanya, i va seure al mig d’un pla de pastura esperant la mort, no hi va haver cap autoviolència, i estem parlant d’una mort que va ser legalment qualificada de mort natural.” La novel·la esdevé un recorregut per la vida d’aquest home que va anar al davant de la majoria de nosaltres, fins i tot en el desenllaç final i les seves últimes etapes carregades de polèmica. Lara va explica en roda de premsa: “El que no he volgut és novel·lar una realitat, abocar ficció en una història ja real, perquè no feia cap falta. Tampoc he intentat posar-me dins de Xirinacs. És tan forta la peripècia, que realment la ficció seria una cosa que ens despistaria.” El retrat que sorgeix és bastant aproximat al personatge.

No podré oblidar mai la seva tenacitat a la porta de la Model. Hi treballava ben a prop i sovint m’acostava a parlar amb ell o simplement a estar-hi en silenci. A diferència de la majoria de vividors dels partits polítics, que només pretenien conquerir les institucions per administrar-les, Xirinacs es va mantenir ferm en l’oposició, fins i tot a ell mateix. Quan tothom va donar per bones les millores del president Adolfo Suárez, ell va continuar protestant perquè considerava que la llei d’amnistia era restrictiva i deixava molta gent a dintre, sobretot els presos socials.

Apallissat pels fatxes i oblidat per l’esquerra, Xirinacs es va quedar allà davant amb els únics amics dels llibertaris i dels presos socials, especialment dels gitanos. Què va fer que aquell home íntegre i marcat per un cristianisme primitiu forcés la sortida de la vida. Lara ho descobreix en una bella novel·la que planteja més preguntes que respostes: “El que més em va interessar és que ens interrogava, perquè era una mort difícil, per què va voler morir d’aquella manera?” Fent un recorregut per la zona on va abandonar la vida, Lara ha buscat els testimonis directes dels dies finals. L’obra s’inicia la nit del 5 al 6 d’agost, amb Xirinacs caminant per Barcelona i esperant en una plaça de les Corts el metge Joan Parés, qui el va pujar fins al lloc, a la comarca del Ripollès, just quan complia 75 anys, al seu cotxe: “El que no he volgut és novel·lar una realitat, abocar ficció en una història ja real, perquè no feia cap falta. Tampoc he intentat posar-me dins de Xirinacs. És tan forta la peripècia, que realment la ficció seria una cosa que ens despistaria.”

Lara reconstrueix les últimes hores de Xirinacs, fins que el seu cadàver va ser trobat, en bon estat, el dia 11 d’agost, just després d’uns dies de pluges torrencials, que segurament van allunyar les feristeles del cadàver. Tot i que el tema de la mort “és central al llibre”, també n’apareixen d’altres, com ara el compromís amb allò col·lectiu, perquè “ell va ser un home que sempre es va donar als altres, va destinar part del seu talent als altres; ja en la lluita antifranquista va tenir un compromís ferm amb els altres”. El llibre incideix “en l’absurd necessari que és el fet de morir-se, necessari per renovar l’espècie, però té una part d’absurd perquè tenim la tendència a la passió per la vida, a la supervivència”. En les seves observacions, Lara comenta: “Sempre que escrius vols que allò que fas et transcendeixi, que pugui servir a altres persones, més enllà de tu mateix, i en aquest llibre he tingut molt aquesta sensació que només era una espècie d’oficiant que agafava elements de la litúrgia per ensenyar-la al lector i que se sentís molt interpel·lat.”