Al peu del canó

La Zaranda fa quasi 50 anys que fa bategar un teatre d’ànima. Continuen al peu del canó, fidels i resistents als embats de les modes. Fa una pila d’espectacles que la companyia es va arraconant a la seva cambra fosca, sense preocupar-se gaire pels gustos del públic. Segueixen fidels en la seva línia d’un macabrisme farsesc que evidencia el seu divorci amb el teatre d’entreteniment (tot i que reivindiquen el valor popular del teatre).

Ara s’identifiquen amb els artistes de cabaret anats a menys. Des d’aquesta mena de llimbs es miren desconsoladament el món. Probablement, en aquesta peça hi introdueixen uns elements molt més revolucionaris, perquè fan picades d’ullet a la política. No pot ser casual que es vulgui rebentar un referèndum fins que no aparegui la corona. En clau de vedets envejoses que es roben la pedreria, es fa una evident denúncia a la transició política que no va atrevir-se a qüestionar la monarquia. O, en clau 1-O, es veu la utilitat de la monarquia per dilapidar tot allò que demanen milions de persones.

La Zaranda manté el seu joc de paraules entre poètic i dantesc. I un espai conceptual en contínua transformació, movent rampoines que esdevenen passarel·les, taules, camerinos, soterranis i, fins i tot, faristols de xerraires polítics. Una iconografia que, aquest cop, ressona als circs decrèpits de Fellini. En aquesta troupe d’artistes hi apareix Gabino Diego. Se’n riuen de si mateixos quan l’identifiquen dins de l’espectacle com al showman que hauria d’aportar el públic, i continua sent inútil (“Todavía es demasiado pronto”, s’excusa). Amb els seus acudits, el seu anglès macarrònic i el seu patetisme, remata un repartiment de personatges decrèpits.

Un nou epíleg de La Zaranda, que enamora des de la proximitat però que, en el pati de butaques, descol·loca. Perquè troba moments preciosos, però decau per moments en un buit desproveït d’intensitat. Saluden d’esquena amb el canó a contrallum i marxen.