L’últim desencís

Un reporter procedent d’una certa Ciutat dels Vells s’endinsa en la veïna Ciutat dels Joves per tal de conèixer els seus costums i la seva organització i oferir-ne un detallat informe a la tornada. Per descomptat, l’estupefacció és contínua i, per moments, intolerable. L’Església i l’Estat, per exemple, són en aquesta ciutat òrgans independents, es practica l’amor lliure, la policia no existeix i la televisió ha vençut definitivament el cinema, i no diguem la literatura, que ha perdut la seva hegemonia com a font principal de coneixement. Aquest és l’argument si fa no fa de La Ciutat dels Joves, l’última obra de ficció que va escriure Aurora Bertrana abans de morir i que, des de 1971, quan va ser publicada amb les previsibles supressions de la censura, mai no s’havia tornat a editar.

Males Herbes en recupera ara la versió íntegra en una edició de la qual ha tingut cura la filòloga gironina Adriana Bàrcia. “Quan es va publicar, no va tenir gaire èxit, i potser no es va comprendre del tot que la ciència-ficció li havia servit per fer una crítica mordaç del franquisme”, diu l’editora, que opina que, des d’aquesta perspectiva, “la va entendre molt millor el censor”, els informes del qual, recuperats per Blai Gasull, s’han incorporat en annex. En efecte, el responsable de l’informe editorial no podia deixar de notar les “críticas duras contra nuestro régimen” que posava de manifest aquest “extraño libro”, ni las “ideas graves” que l’autora hi deixava lliscar en relació amb uns “principios morales insustituibles”, com ara la família tradicional. No només això, sinó que reconeixia perfectament en la Ciutat dels Vells un mirall lleig del règim espanyol, en oposició a la ciutat ideal que encarnen metafòricament els joves, clarament inspirats, opina Adriana Bàrcia, en el moviment hippie “portat a l’extrem”.

Amb el subtítol “Reportatge fantasia”, Aurora Bertrana va escriure el que seria el seu últim llibre (va morir al cap de tres anys) i el menys popular sota una doble impressió: la seva pròpia soledat i vellesa, acabada de tornar de l’exili, i la mesquinesa del règim polític en què li tocaria bregar. “Ja no és aquella escriptora moderna i cosmopolita que havia enlluernat la crítica als anys trenta, sinó una dona cansada i envellida”, que a pesar de tot “manté l’ull viu” per concebre una societat imaginària que té molt de distòpia mig idíl·lica, mig temible. Adriana Bàrcia, que està treballant en l’edició de les conferències que va impartir Bertrana al llarg de la seva vida (unes 160 en total), confia que la restitució de La Ciutat dels Joves contribueixi a “reivindicar la ciència-ficció, escrita en català i per dones”, tres elements que no solen anar junts i en els quals, de nou, Aurora Bertrana va ser una pionera.