«Com més rica és una llengua, més divertit és jugar-hi»

–«Va ser un disc del qual vaig acabar molt satisfet, però que vaig fer més aviat per curiositat i gust personal, tot i que després, sorprenentment, va anar molt bé i, en conseqüència, m'ha acabat generant pressió. Amb aquell disc només volia treure'm una espina i passar-m'ho bé.»

–«És un mirar endavant, però, a la vegada, un intent de referenciar tots els meus discos anteriors. Un intent de trobar la línia central del que tinc a dir com a cantautor.»

–«No. Però això passa sempre. Allà on vols anar, no hi acabes d'arribar mai. Les cançons tel·lúriques havia de ser un disc integrista i fonamentalista, quasi per fer ioga, i no ho va acabar sent. En aquest tampoc he arribat on volia, però he arribat a un altre lloc que també m'agrada. Volia agafar els meus sis discos anteriors i mirar que sortís el millor de cadascun, i també les coses noves de tot el que vaig vivint.»

–«Dels primers, que em provoquen una barreja de vergonya i enveja, amb el morro i la frescor. De Mística domèstica, la concreció. Era un disc en el qual tant les músiques com les lletres començaven i acabaven. Tenien un ordre que s'entenia. De Les cançons tel·lúriques em quedo la part mística, que en aquest últim disc no hi és tant.»

–«N'hi ha menys de les que hi havia previstes en principi. Mística domèstica va ser el primer disc que em va permetre tocar amb un bateria i un baixista i poder actuar en escenaris grans i el públic dret. M'encantava, però quan ho feia trobava a faltar també el recolliment i el misticisme d'una proposta més seriosa. Amb Les cançons tel·lúriques, per tant, creia que em permetrien treballar amb les dues bandes, tot i que em van allunyar dels festivals, i ara he buscat un format que, en certa manera, m'hi faci tornar.»

–«Busco que les cançons siguin al màxim de diferents possibles. En cada cançó intento fer sempre alguna cosa que no sàpiga fer i, en el cas de Foc a l'obaga!, feia molts anys que tenia ganes de fer estripades com aquesta. La melodia de Foc a l'obaga! és de la meva època universitària, amb una lletra sortida d'una habitació d'estudiants que ara he canviat perquè no m'atreviria a cantar-la.»

–«Sí, hi estic d'acord. Moltes vegades, la gent que tenim la necessitat de dedicar-nos a una activitat artística és perquè ens ajuda a entendre la situació de les coses, a tu mateix i com va el món. A vegades sembla que sigui un joc, quan en realitat és un acte terapèutic.»

–«Al principi, sí; ara no ho tinc tan clar. Ara potser és més un divertiment, ja que de les coses de la vida, ja n'hem entès unes quantes i, les que ens falten, com que estem tan ocupats fent-ne d'altres, les tenim una mica abandonades. La música, en cada època de la vida, compleix funcions diferents.»

–«Em diverteix moltíssim. Més que recuperar paraules, sento paraules i expressions que són vives però que veig amb mala salut, com Ara pla! [títol d'una de les cançons del disc], que sento dir molt però a ningú d'una determinada edat cap avall.Més que una recuperació, és una adopció. Intento fer aquesta barreja entre un llenguatge que se suposa que és el propi de la meva edat, paraules més literàries o paraules que són vulgars però que són molt vives en altres generacions. Com més rica és una llengua, més divertit és jugar-hi. Odio, de fet, les paraules comodí, i la nostra generació en fa servir moltíssimes. Una paraula amb la qual pots dir moltes coses et fa oblidar-ne moltes altres amb les quals pots concretar molt més. I a l'hora d'explicar-nos, anem coixos, perquè hem oblidat aquella paraula que vol dir exactament el que penses.»

–«De petits anàvem cinc quilòmetres cap a l'est i ens deien que érem de Lleida, i anàvem cinc quilòmetres cap a l'oest i ens deien que érem de Barcelona. Aquesta equidistància fa que, a Solsona, estiguem molt orgullosos del nostre petit subdialecte.»

–«Cada vegada costa més, perquè amb l'edat la imaginació no té l'efervescència de quan tenies divuit anys. I si la imaginació no s'acaba, potser el que passa és que tot el que t'agrada imaginar-te ja t'ho has imaginat, i t'acabes repetint. De tota manera, cada nit, abans d'anar a dormir, somio despert. És un treball que em diverteix molt. Tanco els ulls i em dic: ‘I avui, què?'»