“D’aplec a mercat estratègic”
“D’aplec a mercat estratègic.” Aquest ha estat el creixement de la Mostra d’Igualada en els seus 30 anys d’història. Ho recordava la nit de dijous, abans de l’espectacle d’inauguració, Pep Farrés, el director artístic que plega aquesta edició. Per celebrar aquesta fita, el festival ha publicat un llibre que fa un repàs dels antecedents i l’evolució del teatre familiar, en general, i de la Mostra, en particular. També ha convocat tots els ciutadans de totes les edats al parc Central a una acció espectacular de carrer, dels Plasticiens Volants, una companyia que aspira que tothom recuperi aquell instant màgic d’infant. Un altre dels reptes que evocava Farrés, en el seu breu discurs, abans que es representés El viaje de Ulises de Teatro Gorakada. Si la canalla es deixa persuadir en les sessions escolars (i a partir d’avui amb l’acompanyament de les famílies), els adults es preocupen més pels núvols. A mig matí de divendres, va caure un xàfec que semblava el pitjor. De moment, la jornada de divendres ha anat aguantant.
Diu el lema del festival: “Espectacles que et fan créixer.” Hi coincideix l’espectacle més petit i preciós dels que s’han representat, fins ahir a la tarda, a la Mostra. Tian Gombau (L’Home Dibuixat) explicava als nens més menuts que els nens creixen però que els adults també. Efectivament, no hi ha final per despertar la curiositat i identificar-se amb el que passa a escena.
L’home dibuixat ha tornat a la simplicitat i als elements orgànics de Pedra a pedra. Ara, en comptes de maleta i l’aventura en una platja, s’explica a partir de la tradició del seu poble de Vinaròs sabates noves pel dia de Santa Caterina i tenir el petit plaer de menjar-lo a la vora del riu amb altres amics. El veïnat regalava pastissos i la canalla aprofitava la caixa de sabates per posar-hi el tresor dolç. Després sembla que tot vingui de Halloween i la cultura americana. Gombau narra amb frases ben simples. Que les repeteix. Com un mantra. Amb uns ulls ben oberts i somrient al públic més menut, que no perd passada. Gombau els planteja l’equívoc de les caixes grans i les “xicotetes”. Que si s’ajunten acaben sent més grans que la que anteriorment era la gran. Una manera de veure que tot és relatiu.El petit viatge del protagonista i el trajecte d’un escenari que es desplega i sempre dona sorpreses. Després d’un intent de conciliar el seu teatre humà, tendre, amb les projeccions audiovisuals (Screen man), L’Home Dibuixat es posa les sabatilles i incentiva a volar a tothom, menuts i adults. Amb una tendra humanitat.
