Amb estils propis

El teatre familiar és un dels grans pals de paller del teatre a Catalunya. Perquè les seves companyies estables són les que escampen més la seva programació arreu del país i perquè són les que mantenen durant més anys viu un espectacle: construeixen una trama invisible entre tots els espectadors. La Mostra d’Igualada, des de fa anys, és la seva trobada familiar anual: posen en debat les seves preocupacions i ensenyen les seves novetats. Enguany, per exemple, han estrenat un acompanyament a mestres per trobar valors a desenvolupar a l’escola amb el teatre. Un primer pas entusiasta.

De les més de sis-centes propostes que Pep Farrés va rebre per completar la graella, va passar a una cinquantena. La majoria de les companyies tenen una notable trajectòria i, generalment, cadascuna s’ha fet forta en la seva especialitat, d’acord amb la seva sensibilitat. Ser honestos és la millor targeta de presentació. Cadascú té el seu estil i el defensa, sovint, des de la creació de l’espai escènic fins al text i la direcció. Ho fan amb el màxim rigor i no renuncien a parlar del que els commou, com a adults, amb un cor que batega com el d’un infant. El teatre fa créixer les persones sempre. Un adult porta dins l’infant que va ser i també el que recorda o li hauria agradat ser.

Hi ha artistes que reivindiquen l’espai íntim de la senzillesa i la proximitat. Com José Antonio Portillo i Enric Monfort a Biblioteca de sons i sorolls. Han fet un pas més i han renunciat pràcticament al personatge que situa i ensenya els secrets de la seva cambra de Biblioteca de cuerdas y nudos. També han augmentat, lògicament, la importància del so anul·lant o reduint el sentit de la vista. Aparentment, tot és orgànic, però s’intueix un entramat complex de so per fer que sigui el so el que convida a buscar l’acció en un espai envolupant, fet al mil·límetre, i en què tot va descobrint-se, com si el cor trigués a habituar-se a aquesta càlida humanitat feta de retalls de memòria i de contes de desitjos passats, que construeixen una banda sonora única cada sessió. Tal com sona.

La Baldufa (el seu repte és l’eclecticisme), en canvi, s’ha passat a la pista de circ. Ara són una troupe de pallassos que ploren la mort del seu Carablanca. La decisió de qui ha de substituir el que els clavava plantofades i els feia la vida impossible esclata en una còmica peça que tindrà molta vida en festes majors, perquè és totalment autosuficient (amb grades incloses). Després de treballs minuciosos com el treball d’ombres d’El príncep feliç s’han decantat per una peça de traç gros que ha d’ensenyar les tres personalitats dels protagonistes sense vergonya. Els bolos els acabaran de donar la confiança de fer aquesta pallassada. Plis-Plaaaf.

És cert que han sovintejat els clowns en aquesta anyada. Però si La Baldufa aposta per la riallada i el despropòsit més escandalós (genial l’aparell que descobreixen per revifar un mort que no tingui el cos desmembrat), Clownidoscopio proposava una mirada molt més sensible, com la del Charlot maldestre i enamoradís. Arrencant del mim simple de Marceau (el seu entranyable Bip), el seu objectiu és fer créixer una planta, que és la metàfora de sentir-se realitzat en la seva vida a Refugi (i que ho barreja amb la duresa de l’exili, sense haver-hi trobat un nexe prou convincent). Un ideal, el de seguir els somnis, que també proposa Sergi Buka en un nou espectacle: Voilà! A la recerca del gran format, alterna la seva màgia de les ombres xineses amb els aparells amb coloms, cartes o el desmembrament del cos de la partenaire. A la peça li falta tocar a terra, connectar amb el públic i centrar la narració. Massa cortines i vestuaris (i subtrames que no duen enlloc) empatxen.

Guillem Albà ha lligat els seus mons: el de Marabunta (festa i connexió amb el públic) amb la intimitat de Pluja o Trau. Ho fa a Calma! Convida a perseguir la vida tranquil·la, i allunyar-se de la tecnologia alienant, alhora que presenta un esbojarrat presentador (que podria sumar-se als seus personatges surrealistes de Sketxofrenia). El públic, un cop entén el codi, es deixa seduir. Per la personalitat immensa (i humana) d’Albà, una de les baules que transformen l’adult en infant amb una sola respiració tàntrica.