“Si la meva feina agradés a tothom, sí que tindria un problema”

Sí. El meu pare va treballar durant deu anys a Califòrnia dedicat a la investigació musical. Ma mare es va traslladar als Estats Units i vaig néixer jo.

Directament no, perquè vaig tornar amb dos anys, però el fet que a casa meva hagi vingut gent de diferents procedències, amb altres llengües, em va fer adonar que hi ha vida interessant més enllà del lloc d’on ets.

Jo soc molt contrari a posar-me etiquetes. Jo, com a artista, m’he de limitar a produir. Si em poso etiquetes m’estic autolimitant, perquè em marca un territori del qual no puc sortir, perquè si en surto penso que estic en contra dels meus valors.

El que més s’adequaria és que soc un noi amb inquietuds artístiques, un artista que ha agafat com a suport l’espai públic, tot i que també pinto quadres.

A casa no tenia gaire espai per pintar i, a més, al carrer no has d’emmagatzemar el que pintes. Abans que tu pintis, al carrer ja hi ha una sèrie d’elements i d’informació, i el que fas és interactuar amb aquests elements que aporten riquesa al teu resultat. En aquest aspecte hi ha menys pressió, perquè quan tu pintes un quadre no saps on acabarà i, en canvi, quan pintes al carrer saps que el que fas es quedarà allà i que amb el temps s’anirà deteriorant. En tot cas, el que tu estàs fent és interaccionar amb la ciutat, i això és el que més m’ha cridat l’atenció.

Quan treballes en un espai públic, inevitablement estàs exposat a la gent i a la seva opinió. Tot comentari sempre és benvingut, sempre que es faci amb respecte. Generalment, a qui no li agrada t’ho fa saber. M’he trobat en situacions violentes en què m’han tirat els cubells de pintura a terra o m’han amenaçat, però ha sigut molt poques vegades. Si la meva feina agradés a tothom, llavors sí que tindria un problema.

Social? Sí, de fet, quan jo vaig començar pensava que no em podria anar bé perquè ni tenia un estil determinat ni tampoc tenia un missatge polític ni reivindicatiu molt marcat. Jo el que busco amb la meva feina és treballar un llenguatge, una manera de fer, com els ha passat a molts pintors en la història de l’art que han desenvolupat un estil personal concret; no tant buscar un missatge social, perquè hi ha gent que ja ho fa bé.

El que faig és posar-me els meus propis reptes, treballar amb gammes de colors i experimentar formes.

Són obres que tenen el seu contingut, però no m’agrada imposar, vull que sigui l’espectador el que trobi l’obra, i no a l’inrevés. Normalment se’ns acusa d’imposar visualment l’obra al vianant, com si es tractés d’una agressió. I si ho fas amb colors vius, encara és més agressiu. Per això des de fa anys intento evitar els colors llampants, perquè no sigui tan agressiu, i utilitzar colors més de l’entorn, tonalitats terroses, verdoses, perquè quan la gent hi passi no estigui obligada a girar el cap.

A principis del 2000 hi havia molta gent a Barcelona que pintava al carrer. Com que no hi havia una regulació municipal, venia molta gent d’arreu a pintar. Venir a Barcelona era tot un cúmul d’estímuls, era un adolescent que trobava tanta informació, que era difícil d’assimilar. Sentia la sensació de llibertat que tenien els artistes muralistes de fer seva la ciutat. Jo he crescut en la millor etapa, però entenc que això s’havia de regularitzar. Però crec que ho van capar molt. No han fet com en altres ciutats, que han sabut nodrir-se més d’aquesta energia, d’aquest punt de trobada de creació.

Parlo de Barcelona... Que l’obra dels seus millors artistes estigui en altres ciutats i no en la seva és desaprofitar el seu potencial artístic.

Sovint tinc encàrrecs de col·lectius que disposen de diners per dinamitzar barris deprimits. Els murals són per a molta gent una porta d’entrada al coneixement de l’art.