“L’arribada del Mago Pop és una bona notícia”

Catalunya té una associació que és l’enveja d’arreu. L’Associació d’Empresaris de Teatres de Catalunya (Adetca) treballa, braç a braç, amb els Teatres Públics per donar major musculatura a l’ecosistema teatral. La feina d’Adetca és trobar el consens entre maneres d’entendre el teatre molt diferent. Han comprovat que la unió fa la força. I que l’art és una eina encoratjadora i socialitzadora. Des de fa dos mesos, hi ha nova presidenta. Isabel Vidal (gerent de Focus) substitueix Beth Orfila (gerent de La Perla29).

Els seria pràcticament impossible. I més en uns moments com els que estem vivint ara. Adetca ha ajudat a construir tot un relat cultural i teatral a Catalunya, des de fa 25 anys. Crec que ha estat beneficiós per a tot l’ecosistema teatral.

Ells estan organitzats en associacions, un fet habitual, perquè en qualsevol activitat empresarial de seguida apareix l’associacionisme. Però és veritat que a Catalunya la societat civil tenim tendència a ajuntar-nos per gestionar els nostres conflictes i procurar de millorar la situació amb voluntat constructiva. Som un model perquè som molt diversos però tots entenem que la unió és la nostra força, que compartim molts problemes, sent sales de diferent format, gènere, teatre d’adults o familiar. Ens relacionem moltíssim i tenim generositat a l’hora de gestionar solucions per cedir-les en favor del bé comú.

Els artistes i creadors són fonamentals. Sense ells no podríem parlar de fet teatral. També és important el públic, que és l’altra pota imprescindible, i els productors, que som els que arrisquem per posar en marxa els espectacles. Quina és la nostra creativitat? Com que som uns enamorats de la nostra feina i del teatre, molts cops escollim quina és la producció que tenim ganes de fer. Amb Focus, l’últim exemple és Moby Dick. Però estic convençuda que moltes de les empreses que estan gestionant sales i que exhibeixen també escullen la seva programació, la seva línia.

Tenen direcció artística i, per tant, amb complicitat amb la sala, tenen una forma de crear. Però, lògicament, l’àmbit de la creació queda gairebé exclusivament en l’àmbit dels artistes i dels autors. La nostra capacitat de posar el granet de sorra és formar un equip o escollir un director que ja marcarà una determinada creativitat.

Nosaltres no coordinem la programació. És una decisió lliure de cada empresa o exhibidora. A vegades hi ha hagut coincidència: un any determinat ha coincidit un tema que ha marcat molt, perquè la societat està marcant una tendència i els autors tenen una predisposició a escriure sobre un determinat tema, i això ens genera unes coincidències en programació, però normalment ens posem d’acord. El que sí que fem és parlar molt i amb molta lleialtat. Ens expliquem força les programacions entre els diferents grups per intentar no repetir dos Hamlets, per exemple.

Hi ha molt diàleg. Hauríem de dividir els grups dels grans i els petits però els que podem compartir un tipus de mercat o circuit coincidim bastant en dir-nos la informació. Això és bo per a tothom i genera més varietat de cartellera. I evita problemes. Perquè el nostre ecosistema artístic és reduït. Llavors, aquests artistes els volem compartir tots.

Coneixem les programacions.- Hi ha força relació amb els teatres públics des de fa molt temps i, en general, els responsables de continguts d els diverses empreses coneixen amb antelació quina és la programació dels espais públics.

Tinc la sort de presidir una junta i una associació que creiem que la diversitat és un valor fonamental però que també ho és la unitat. Històricament, els teatres públics han estat participant sempre en les activitats que ha impulsat Adetca, tant a la gala com als teatres públics. No comptàvem encara amb Ciatre, i ens semblava important que el dia que celebrem la nostra diada hi hagués representat tot el sector. Els de Ciatre van estar encantats de sumar-s’hi. Volem que aquesta sigui la línia de continuïtat, de fer coses junts, en la mesura que sigui possible, perquè segur que trobem punts en comú per compartir.

El 2011 vam tenir uns èxits de públic molt importants, amb un límit que s’apropava als tres milions d’espectadors, només a Barcelona. Era una xifra molt important. La crisi econòmica va representar una davallada de mig milió d’espectadors. Què podem fer per recuperar el públic quan no hi ha recursos? També estem molt per sota dels recursos que teníem fa uns anys. Això indica que tenim un doble problema: l’ajuda pública i una davallada d’espectadors.

Això s’ha anat equilibrant. Per mantenir l’activitat, cada productora s’ha inventat la manera de trampejar aquesta situació. Primera mesura per tenir més públic? Apostar per una programació variada, interessant, de tots els gèneres, i tenir les sales obertes el màxim de temps possible. Servir una àmplia oferta al nostre públic. En segon lloc, generar accions que permetin que el públic torni a posar interès en el teatre. Pot ser el Dia Mundial del Teatre o la campanya de Nadal, que aspirem que no sigui l’únic moment que es regala teatre. Estem pensant la manera de poder regalar una experiència durant tot l’any, no només puntualment per aquelles dates. Evidentment, necessitem comptar amb l’administració per al treball de públics. Em consta que la direcció general de l’ICEC està posant l’accent en això. I també cal esperar bones notícies, com ara que el Mago Pop hagi comprat el Teatre Victòria. Això segur que és font de nou públic, com els musicals que hi ha a Barcelona són font de generar nou públic. També hem de pensar com ajudar la creació de la base perquè aquest públic que té més inquietuds tingui major interès pel teatre per a aquestes sales... No ens hem de limitar només a dir que no hi ha recursos, perquè igualment es poden fer coses. Últimament parlem molt poc de projectes i molt de diners. Hauria de ser al revés: parlem de quines coses podem fer, que no totes són traduïbles econòmicament. Volem remoure l’activitat.

Ser d’Adetca és molt fàcil. El que és difícil és obrir una sala: llicències, plans econòmics, primera inversió... S’ha de ser valent per obrir una sala, sigui a Barcelona, sigui a Catalunya o a la resta de l’Estat espanyol. Quan parlem de sales grans, la dificultat és que no hi ha massa espai. Sí que tenim algunes sales que estan tancades i falten gestors que es vulguin atrevir a gestionar espais.

Són dos casos diferents. Hem de respectar la voluntat de l’empresari que està gestionant la sala, si ens demana ajuda o no. En tot cas, nosaltres ferm d’intermediaris amb l’administració. Hi ha gestors que volen finalitzar un projecte i n’hi ha que voldrien continuar però no poden. I Adetca sempre està a disposició dels socis per fer intermediació.

S’està corregint, perquè s’està pensant, des de fa uns anys, en el públic. Si hi ha oferta, el públic acaba entrant. Quan hi havia més diners, estàvem acostumats a anar de gira amb catxet, que és el que no ens genera risc ni a productors ni a companyies, que anaven a càrrec d’uns pressupostos municipals que amb la crisi van quedar molt afectats. Va ser quan va venir la crisi d’oferta teatral, perquè no podien comprar: hi havia el públic però no podien programar teatre. Al comptar amb el públic, els teatres han trobat una forma de viabilitzar el seu pressupost de cultura, perquè obtenen ingressos que abans no necessitaven tant, segurament. Gràcies al fet que tenim tècnics de cultura que s’han preocupat de resoldre la fórmula que a les seves ciutats hi hagi teatre, han començat a reunir-se i treballar el públic. Alguns ja ho feien abans, històricament. Això els està ajudant a superar un problema evident, que és que no hi ha recursos.

En això Catalunya també és un model per a la resta de l’Estat. És única aquesta interrelació que tenen més enllà de la Red de Teatros Públicos, les xarxes que hi ha més oficials. Com ells es van trobant per buscar fórmules perquè el públic acabi sent un motor de finançament de l’activitat pública cultural.

M’agradaria pensar que si el teatre ha viscut dos mil anys o més, no ens el carregarem amb la tecnologia. És cert que hem d’atreure la gent jove i que una forma és a través dels continguts, no només el preu. Perquè està demostrat que poden pagar molt més per un concert d’un grup. Quan els interessa alguna cosa, es mouen. La prova és que molts espectacles pensats per a una determinada franja d’edat o mentalitat concreta estan omplint. Em sembla una bona iniciativa que el teatre públic tracti de treballar el públic jove. Una persona que no hagi anat mai al teatre, sigui jove o no, i que no li agradi gens la seva primera experiència, serà difícil recuperar-la. És cert que els adults tenen més tendència a anar als espectacles teatrals i potser no seria tan impossible recuperar-los. Però jo tiraria una mica més enrere... Cal agrair la feina que fan els teatres públics, que és la seva obligació, d’altra banda, i que també l’estan fent els teatres de petit format amb risc total... Però parlaria de l’educació: com es pot convertir en hàbit anar des de l’escola a veure espectacles en viu.

Nosaltres havíem anat moltes vegades al teatre quan érem petits. I la meva filla, que forma part d’una altra generació, ha anat molt poques vegades al teatre amb l’escola. Ja ha sortit a la premsa i és recurrent, però l’escola ha deixat arraconat tot el que fa referència a humanitats. I per a nosaltres és la base de l’espectador que anirà més vegades al teatre, però també correspon al ciutadà culte, exigent i crític.

Cadascú té el seu procés del perquè va a un espectacle. Són obres que obren molt el ventall de públic perquè és gent que no té interès pel teatre però que li pot interessar pel títol, la música o l’artista que hi intervé. El nostre repte és que torni a repetir. Hi ha teatres de gran format que fan una programació molt basada en aquest tipus d’espectacle i això genera una certa fidelització. Pel que fa a la franja del teatre de text, nosaltres considerem que hi ha un nucli de gent que ja és fidel i teatrera i que es mou per tots els teatres. La nostra preocupació és que hi vagi un cop més, l’hi hem de poder facilitar econòmicament, i com generar nou públic que arribi a estimar el teatre, fins a considerar-lo pràctica habitual de consum. En això estem treballant des d’Adetca, però també des de l’administració.

És cert que parlem molt de business plan quan el que volem que transcendeixi és el teatre. Si fos capaç de traslladar el que jo sento quan vaig al teatre i el que ha aportat a la meva vida i al meu desenvolupament personal... Gràcies al teatre s’han superat èpoques molt dolentes en la nostra història, ha ajudat a fer passes endavant, és un reflex de la societat que ens convida a fer autocrítica... Ho trobo tan interessant! Com la lectura i qualsevol art, aquest discurs necessita eines de traducció, que és el màrqueting: col·loca l’accent en allò que al públic el pot atreure en aquell moment. Sembla que el banalitzem, però en realitat és per arribar a aquest objectiu, que és el fet teatral que ens preocupa. Ho hem de facilitar al gran públic; no cal fer-ho amb l’expert, perquè al que és fidel li agradarà sempre, encara que algun cop trobi espectacles pel camí amb què no hagi connectat. Hem de procurar que sigui un èxit la primera experiència. Per això és tan important la prescripció, el que en teatre anomenem el boca-orella: algú que et coneix que et pugui recomanar una cosa que creu que t’agradarà molt.

Primer cal que ens ho creguem tots, i no només els productors i artistes del sector familiar. Quan el preu de l’entrada és més baix, ja sembla indicar que el muntatge és d’un nivell de costos inferior i que té una producció més ajustada. Això els marca molt. Els mitjans de comunicació teniu feina a fer: es considera un art menor, injustament. I no ho és. I, a més, en molts àmbits el món infantil i familiar és un veritable negoci.

És important la seva ocupació. Però és la recaptació el que sí que és petita. Ho hem d’anar treballant, Tenim un deure tots, quasi moral, de donar-li la visibilitat que li pertoca. Ara fa uns dies que ha estat el 30 aniversari de la Mostra d’Igualada i estem molt contents que hagin arribat a aquesta fita. Però als teatres quan fas programació familiar, o és una gran producció que ve per Nadal o ve en doble programació.

No. Com més oberts els teatres en franges horàries, dies de la setmana i setmanes de l’any, millor. Seria esplèndid si el públic ens acompanyés.