Bufa, quins colors més extremats!

La definició de narcisisme segons el diccionari de l’IEC, és “satisfacció de si mateix, complaença excessiva en les pròpies qualitats o obres”. I això, avui, en una societat que respira per Instagram i escup els seus pensaments per Twitter, és una pràctica generalitzada. Un camp de treball ben ampli que permet fer un còmic de personatges excèntrics. La posada en escena de Marta Pazos ha donat la cobertura estètica ideal a l’òpera (escrita per Helena Tornero i composta per Raquel García-Tomás): perquè la distancia del realisme i deixa que transpiri molt millor l’excés. Una feliç troballa en què, a més, els quatre intèrprets (i un director musical fora de registre, mim eixalabrat) mantenen el to amb un moviment coreogràfic i una interpretació molt divertida i bufonesca, però no falsa. Com que hi viuen i ho disfruten, l’exageració sona coherent. L’opera bufa s’ha extremat, fins i tot en els colors de la pell dels personatges. Com si fossin un semàfor.

Es proposa un joc escènic que no busca la coherència de la psicologia dels personatges, sinó la caricatura de la situació ridículament quotidiana. Aquest Je suis narcisiste és molt intel·ligent perquè permet conciliar-se amb els espectadors de l’oïda més fina i també amb els que s’aventuren a provar aquest corrent. Fer drames d’òpera contemporània trasllada la musicalitat a uns tons desesperats, no melòdics. Amb una òpera bufa, es pot jugar amb tots els registres, des del despropòsit. I tot aguanta amablement perquè el quadre és esperpèntic. Si Tornero i García-Tomás havien indagat sobre els dramàtics desnonaments a Displace, ara triomfen amb aquesta peça, que arrenca el 25è aniversari d’Òpera de Butxaca i Noves Creacions i que es mereix tenir moltes més funcions.