“Els campanars són el símbol d’identitat de cada poble”

Sí, encara en queden bastants. Fins i tot en llocs on s’han mecanitzat campanars estan sorgint iniciatives de joves que s’animen a tocar les campanes.

Ara viu un moment dolç. És una expressió cultural molt poc explotada, estem començant.

Ara estem celebrant el 25è aniversari. Va sorgir fruit de la casualitat. A Os de Balaguer, que s’ha convertit en el municipi campaner de referència, fa 32 anys van fer un homenatge al campaner del poble, que es jubilava. Van organitzar una primera trobada i ha tingut continuïtat. Fruit de compartir anhels i experiències entre campaners, es va anar creant un grup de gent i uns quants anys més tard va sorgir la confraria.

Un centenar. Hi ha la idea que tots els campaners són senyors grans, i en tenim alguns que toquen molt bé, però a la confraria un 25% són dones i un 20% integrants menors de divuit anys. Estem contents que hi hagi un relleu al món campaner.

Abans el toc de campanes era un mitjà de comunicació, per recordar les festes, els difunts... Ara, amb el pas del temps, ha perdut el sentit de mitjà de comunicació i es valora més perquè és una tradició, un llegat cultural. El pitjor que li pot passar a un poble és que caigui el campanar, perquè són el símbol d’identitat de cada poble. Ara, des de la confraria volem expressar el nostre suport a tota l’Església i a la societat francesa per l’incendi de la catedral de Notre-Dame, famosa pels seus dos campanars i l’excel·lent conjunt de campanes.

Al centre d’Europa, les campanes estan situades al mig de la torre, mentre que a l’Estat les campanes estan al finestral. Però hi ha una manera diferent de tocar-les: fora d’aquí es dona una volta sencera a la campana i, en canvi, als territoris de la Corona d’Aragó, principalment a Catalunya, el toc tradicional és el que es coneix com “posar les campanes a seure”, que és deixar la campanya mirant cap amunt i després tornar-la a baixar pel mateix costat.

Cada poble té els seus. N’hi ha molts, els religiosos i també se n’han incorporat de civils. Només de toc de morts, podem trobar pobles que tenien set o vuit tocs de campanes diferents en funció de la classe social, del sexe, de quina part del poble... De vegades amb la informació que donava el toc es podia saber qui era la persona difunta.

Pot costar d’identificar. El que queda clar és si es tracta d’un toc de morts o de festes. Hi ha moltíssima varietat de tocs. N’hi ha de curiosos, per exemple a la Vall d’Aran en alguns pobles hi havia un toc per convocar la gent a arreglar un camí. A les zones costaneres hi ha tocs d’avís en cas de tempestes.

Sí, cada colla de campaners té llibertat al seu poble. Darrerament s’han creat nous tocs reivindicatius o solidaris, per exemple pels refugiats es va fer un toc especial.

La diferència és la mateixa que entre una obra de teatre i una pel·lícula. El toc manual mai no és igual, sempre n’hi ha un que tiba més, una corda que es pot escapar, la força de les persones. En canvi, els tocs gravats o programats, siguin mecànics o electrònics, sempre sonen igual.

Les guerres han fet molt mal. Hi ha hagut campanars enfonsats i campanes foses per fer munició. Durant la Guerra Civil es van perdre el 80% de les campanes, després se’n van fer de noves, però es van perdre totes les inscripcions i el valor de document històric que tenien.

No és fàcil fer una campana. A les trobades de campaners d’Os de Balaguer hi ve el mestre campaner navarrès Abel Portilla, que les fon a peu de torre.

No estem a favor que es prohibeixi, però entenem que hi ha d’haver un clima de cordialitat. El so de les campanes no és per molestar a ningú. És una tradició declarada Patrimoni Festiu de Catalunya i pensem que s’ha de mantenir, però tampoc cal que estiguin tocant tota la nit. Això tampoc és molt habitual. Ara que tothom té rellotge a casa, no cal tocar totes les hores i queda més la funció de manteniment de la tradició.