Buscar, comprar, llegir

“Avui haurem d’anar mirant el cel, com els pagesos.” Minuts abans de les nou del matí, Rafel Nadal es preparava per començar una jornada maratoniana amb un bon cafè i pastetes dolces i salades a la pastisseria Farga, on el Grup 62 va convocar els seus autors estel·lars. Plovisquejava, però tothom confiava que el dia s’aniria aclarint (i si no, hi havia un exèrcit de voluntaris disposats a anar a posar un ciri a la Moreneta). Nadal, que ja feia olor de supervendes de bon matí amb el seu El fill de l’italià (premi Ramon Llull), també era dels optimistes. No feia cara de cansat, però n’hauria pogut fer perfectament. I és que Sant Jordi no deixa de ser la traca final de la intensa gira que fan els dies i inclús mesos previs els escriptors. Nadal ha anat a presentació per dia, i ha arribat a fer doblets. “M’he divertit molt.”

Tot i saber anticipadament que tindria l’honor de ser un dels més sol·licitats, Nadal es treia importància i no parava de recomanar llibres d’altres firmes. No tothom viu la diada com una competició, per sort. Es va desfer en elogis als seus companys de segell editorial i taula d’esmorzar: La vigília (premi Josep Pla), de Marc Artigau, que pràcticament no havia dormit en tota la nit i que recordava que l’any passat va descobrir que hi ha escriptors que tenen dues firmes, “l’artística i la bancària”, però va remarcar que no és el seu cas; Entre el cel i la terra, de Gerard Quintana, que ja tarda a musicar el seu lema de la diada, “que cadascú trobi el llibre que li pot canviar la vida”, i El fibló, de Sílvia Soler. Aquest tercer va ser, a més, el llibre que Nadal va regalar. Ell, en principi, no tenia intenció de comprar-se’n cap perquè a la tauleta de nit hi té una muntanya de títols pendents, entre els quals, Persecució, de Toni Sala.

Més enllà dels volums nous de trinca, és a dir, els que tenen la sort (que a vegades és la desgràcia per als lectors) d’acaparar l’atenció mediàtica, per Nadal el sentit de Sant Jordi no es pot quedar aquí. “És un dia magnífic per buscar obres d’escriptors joves i d’editorials petites. I també llibres que es van publicar fa anys i que es mereixen tenir més vida. Buscar-los, comprar-los i, el més important, llegir-los.” Buscar-los o, millor dit encara, deixar-se trobar pels llibres que ningú promociona, vet aquí el secret més ben guardat de Sant Jordi.

A les nou del matí, Barcelona ja respirava el Dia del Llibre. Els paradistes més matiners s’hi havien posat a les set. A aquelles hores somnolentes els més enfeinats, però, eren els floristes. Preocupats pel plugim persistent, van haver d’improvisar tendals. Fins i tot n’hi va haver un que se’l va muntar amb l’ajut de la pota de la Girafa cuqueta, la popular escultura de Josep Granyer que presideix la Rambla que desemboca a la Diagonal. Les roses fresques van començar a ramblejar des de primera hora. Els llibres semblaven més mandrosos per sortir del seu cau. A la carpa de la Fundació Codespa, a vessar de propostes de segona mà en un estat de conservació excel·lent i a preus de riure (un, tres i cinc euros), s’hi amuntegava aquest perfil de lector que, com diu Nadal, es nega a deixar-se endur pel riu de les novetats dictades pels mitjans de comunicació i les editorials més influents. A més de ser un lloc de llibres que es resisteixen a ser deixalla, també era un lloc solidari: els diners recollits serviran per finançar projectes en països en alerta humanitària.

“El primer llibre que hem venut? A l’amic escocès, de Maria Barbal.” A la parada de la llibreria Altaïr algú amb molt bon gust literari sí que va arrencar aviat la jornada amb un llibre (extraordinari) sota el braç. Barbal era una de les més de 300 convidades a la recepció que, per segon any, organitzava l’Ajuntament de Barcelona al Palau de la Virreina per donar el tret de sortida de la diada. A aquesta cronista no li consta que hi assistís. Si hi era, va passar desapercebuda. En l’acte, amb esmorzar inclòs (pastís de poma i xuixos de crema), hi havia molta gent, però poc autor. Hi ha qui trobava més autèntic l’ambient dels esmorzars que durant gairebé vint anys va organitzar l’hotel Regina (sempre hi havia l’autor mediàtic de torn que hi posava color i un titular fàcil). Però si la cosa va d’enyorar, els més irrepetibles, d’esmorzars, són els que feia Joan Barril al bar Pinotxo de la Boqueria, a les set del matí. Allò sí que era matinar per Sant Jordi. I allò sí que era entranyable.

Ahir a la Virreina no hi va haver pas mal ambient, tot i el temps inestable, però sí algun malentès que es diu campanya electoral. Ni l’alcaldessa Ada Colau podia fer cap discurs que es pogués interpretar com un sermó partidista (lògic), ni es podia fer la tradicional fotografia de grup dels escriptors (per quina estranya raó?). Al final, allò que és tan nostre: fer sense que sembli que ho és. Colau va parlar, breument. Va tenir un record per als atemptats de Sri Lanka (l’any passat en va tenir per a la massacre terrorista de la Rambla); va lamentar que Catalunya hagi de celebrar aquest dia tan especial amb “gent a la presó”, entre la qual va mencionar específicament Jordi Cuixart, de qui el dia abans havia estat l’aniversari i ahir, és clar, era el sant (i Sànchez i Turull no se’n diuen, també, de Jordi?) i va reivindicar Sant Jordi com una festa en què “l’amor venç l’odi”. L’amor, va dir, “per la lectura, la vida i la llibertat”.

La fotografia de conjunt del sector es va fer de manera més espontània que en altres edicions, però aquí queda. Hi van posar Jordi Cabré (Digues un desig, premi Sant Jordi), que s’ha enfilat en la llista dels més venuts a pesar dels editors “que no hi creien”; Care Santos (Tot el bé i tot el mal), que demanava “humilitat” a les elits literàries per tal que Sant Jordi no perdi “la seva diversitat”, i Gonzalo Boye, l’advocat de Carles Puigdemont, que debutava amb Y ahí lo dejo. Crónica de un proceso, abassegat per l’enèrgic 23 d’abril que cada any omple carrers i places del país: “És espectacular, i diu molt de la societat catalana.”

I sí, un any més, Sant Jordi va vèncer tots els contratemps.