Crònica
dansa
Descalçar-se i moure’s
Olot reivindica la seva especificitat cada vegada. La sorpresa es produeix quan es canvien les rutines. També en la dansa. Dijous a la tarda van començar les actuacions del Sismògraf, sense grans escarafalls. Fins demà tenyiran el municipi, places, teatres i paisatge de dansa. No cal saber gaire res. Només estar predisposat a descalçar-se i fruir de cada proposta. Com a tast, dijous es va convidar a ballar un llibre i a llegir un espectacle; es va donar veu i moviment a les estàtues al Museu dels Sants i es va indagar sobre la incomunicació (i les diverses maneres d’afrontar la vida) amb el públic assegut al mateix escenari del Teatre Principal. El festival estratègic de dansa, a Olot, arriba a la seva cinquena edició repartint bon humor i abraçades. Descalç es nota millor la rugositat de la pedra volcànica, la vida que transpira des dels peus fins al cervell. El Sismògraf no és gens intrusiu, es respecta sempre la intimitat de l’espectador, tot i que sempre ofereix la mà per sortir a moure’s, per connectar, per descobrir la dansa sense prejudicis.
Pere Faura, Clàudia Solwat i Javier Vaquero van presentar, d’arrencada, Ballar és cosa de llibres. Es tracta d’una versió ampliada del Balla’m un llibre. El repte és trobar un nexe entre la literatura i la dansa a través de l’objecte: el llibre. Si en el taller familiar (i escolar) el joc pretén trobar la relació entre el ball, jugant a convertir l’objecte en altres elements (un paraigua, un ocell, un cavall...) alhora que es llegeix i es deixa seduir per les il·lustracions dels contes, en aquest nou treball hi ha un nou mirall. Ara, també hi ha la possibilitat de ser espectador. En aquest cas, el repte és aprendre a llegir el ball. Això, en realitat, dona a l’observador eines per entendre la complexitat d’una creació (des del so i la llum fins a la coreografia). Per conèixer què és el focus (on radica el centre de l’acció on es redirigeixen les mirades del públic). És un enginyós treball en el qual el joc sempre hi és present, amb la frescor de notar que es diverteixen els mateixos artistes alhora que il·lustren, pedagògics, els viaranys aventurers de la dansa, com si fos un tendre i despreocupat joc imaginatiu infantil.
Descalça anava Raquel Gualtero a Nuà, amb un vestit d’un color marfil que es confonia entre les estàtues. La veu lírica de repertori barroc d’Anaïs Oliveras Calvo donava vida a aquesta estàtua en els tres passatges de l’itinerari pel Museu dels Sants. La ballarina, encara sense rostre, es desprenia del motllo i feia les primeres passes, seguint la veu poderosa. En la segona estació, els dits dels peus enrampats revelaven la ballarina de la resta d’estàtues per on s’amagava. Ja tenia rostre i, de seguida, acabava interactuant amb la cantant. La veu es modulava en volum i en sons més greus i aguts reaccionant al moviment dels braços de l’escultura amb vida. Aquest viatge místic acaba en la tercera estació amb una ballarina girant sobre si mateixa, ja completa. Amb una faldilla que voleia i que, malgrat tot, segueix seduïda per la veu que la du passadís endins. Un bonic viatge que extreu el perfum d’un museu ben insòlit, avui, i que guarda un dels secrets de la història dels veïns d’Olot. Amb foto de paneres per als artesans inclosa.
Probablement, la peça de recerca més ambiciosa i internacional del dia va patir de la dificultat de connectar amb el públic, tot i la seva proximitat. Els quatres intèrprets (del Brasil, Israel, el Canadà i l’Estat espanyol) pretenien construir una mena de torre de Babel, però es pateix com una peça reiterativa (per la seva voluntat de ser contemplativa) amb una narrativitat esquerpa. Només els amplis desplaçaments coreogràfics dels quatre ballarins (sovint actuant de contrast l’un amb els altres) denota un treball precís, energètic, però que ressona buit per culpa d’haver volgut construir una dramatúrgia sense substància. Ells també suaven descalços. I es movien. Al ritme que convida Olot, fins ben entrat diumenge al migdia.