“Molts grans actors no tenen l’Oscar”

No en tinc ni idea. Crec que és una qüestió de timing. Si mires el mar, veus una onada gran, una altra, i de cop n’hi ha una encara més gran que se les menja totes. Una carrera es construeix lentament. Inseparables va resultar interessant per a molta gent, però no era una pel·lícula per als Oscar. En aquell moment, la gent em tenia en compte, i després, amb El misteri Von Bülow, d’alguna manera, alguna cosa va fer clic. Estava nominat al costat de gent molt bona. Crec que era el meu moment de trencar l’onada. Per guanyar un Oscar hi influeixen moltes coses, i realment no té a veure gaire amb el talent, és perquè és l’hora d’un actor determinat. O perquè una pel·lícula ha tingut èxit entre el públic. A vegades és molt estrany. El guanyador d’aquest any va ser una estranya elecció. Està bé tenir un Oscar, però no li dono massa importància. Molts grans actors mai l’han guanyat. És una cosa en què posa molta obstinació la indústria del cinema, perquè, al capdavall, estan pensats per vendre les pel·lícules.

He descobert un munt de coses sobre les pintures del Prado. Encara que ja hi havia anat, no el coneixia gaire. Mai havia anat a l’àrea de restauració. Vaig aprendre tant com n’aprèn el públic del film. M’atreia perquè em demanaven venir tres dies a Madrid, a gaudir de llibertat, a fer una pel·lícula sobre pintura, que és una cosa que m’interessa. Si treballo en un documental, tendeixo a triar temes que m’interessin realment. M’interessen la majoria de coses, en realitat. Sempre és un plaer venir a Espanya. M’encanta la gent, m’encanta el menjar, m’encanta el temps, m’encanten les olors... Era una idea atractiva, jo estava disponible i la meva dona va venir amb mi. Així que vam passar tres dies molt agradables. La producció italiana va ser molt organitzada, cosa que va resultar, potser, sorprenent, perquè les produccions italianes no són sempre organitzades [riu]. I quan vaig veure la pel·lícula acabada, vaig pensar que tenia una gran energia. Hi ha un gran mercat per a aquesta classe de pel·lícules. És sorprenent en un moment en què el mercat per a altres tipus de pel·lícules s’està enfonsant.

Crec que l’art és una bona representació del que ens agradaria ser. I potser una mica del que som, sí, i de com vam ser en una certa època. A part dels llibres, és l’única manera que tenim de descobrir com pensava la gent, com era. I sempre arribo a la conclusió que els éssers humans no hem canviat realment, érem iguals fa dos mil anys. Tenim problemes diferents, entenem el món de forma lleugerament diferent. Però l’esperit humà no ha canviat realment.

No, els estava llegint tots. La preparació va ser, sobretot, amb el guionista, amb la intenció que resultessin naturals. Després va ser tot amb teleapuntador. Ho vaig poder fer molt ràpid, sense memoritzar res. El que has de fer és posar-hi molta energia i entusiasme, que es transmeti al públic. Si ho hagués hagut d’aprendre, hauria tingut més problemes.

Al públic li encanta la monarquia. La gent amb aquesta classe de poder, d’influència sobre el món, fascina el públic. Em sorprèn l’èxit de The crown o Downton Abbey. Aquesta última em semblava terrible.

I tant, no crec que The crown sigui molt autèntica. Però, d’altra banda, és autèntica La tragedia de Peterloo? [El film que Mike Leigh va venir a presentar]. No ho sé. Crec que un dels problemes d’una pel·lícula de dues hores és que ha de tenir una història en temps limitat, i es pot ser realista quan fas un drama? La vida real és més avorrida i menys interessant del que solem veure a la pantalla. Crec que una pel·lícula com Roma és molt real. És màgica. Sembla que no passi res i, tanmateix, hi ha una tensió extraordinària. No sé com ho ha fet Alfonso Cuarón, l’he vista ja un munt de vegades per intentar entendre-ho. Però a Downton Abbey, The crown o La tragedia de Peterloo tot està magnificat per encaixar la història en un cert temps i que resulti interessant per al públic. Estic d’acord amb el que diu Leigh, però hi inclouria la seva pel·lícula, La tragedia de Peterloo.

Estic interessat en molts quadres, també del Prado. Las Meninas, per exemple. És interessant perquè és un retrat de la cort a l’inrevés: veiem en el quadre el que veuen els que estan sent pintats. També hi ha El Greco, un pintor extraordinari que va tenir una gran crisi en la seva vida en què tot va canviar per a ell. Una de les coses que adoro del Prado és que és molt eclèctic. M’interessa com veuen les coses la gent i com vol que se la representi. El que això diu sobre la història, les diferents èpoques, diferents llocs, ja sigui a Espanya o a Itàlia. Perquè el contrast és un dels grans plaers. I com que el museu és tan eclèctic, pots anar d’una classe de quadre a una altra, i després a una altra de diferent, i això et revitalitza. Per a mi era un dels punts forts de la pel·lícula, que va ballant d’un costat a un altre, i aconsegueix una gran energia, et manté enganxat a la pantalla, passant d’una època a una altra.