Crítica
teatre
Un vol massa curt
La Calòrica ha pres l’excusa d’Aristòfanes per fer escarni de la democràcia siliconada actual. Ho han fet amb els excessos de Benny Hill i el surrealisme de Monty Python. Si el poder corromp els que el manipulen, a La Calòrica els corromp que no se’l pugui frenar: El poder sempre els ha provocat una divertida urticària. Només cal recordar el retrat càustic, en format de late show, sobre el poder de Berlusconi a Editto Bulgaro.
Ara, després del sonat i reconegut Fairfly (d’un dramatisme còmic contingut) descobreixen, amb un cinisme absolut, que el poder és liderat pels populistes i que té el suport amagat de l’Església, l’exèrcit, la justícia i el sistema capitalista. Sobta com una puput, un flamenc i una gavina es deixen entabanar tan fàcilment. El cop d’efecte en l’assemblea de les aus converteix Pisthetaeurus en el nou líder. I, sota l’aparent repte de fugir dels que els assassinen per fer un àpat al forn, els condemnen a uns treballs per crear una ciutat impossible dalt dels núvols. La Calòrica, doncs, esclavitza els ocells de manera similar al que proposa George Orwell a Rebel·lió a la granja.
El problema del seu vol agosarat és que no sap planar, que les ales es cremen massa ràpid; són uns gags que fan diana al cinisme més absolut com declama La Zaranda, tot i que no ve acompanyat del pòsit profund dels andalusos, que se saben exclosos del sistema, ni transmet una iconografia plàstica (com sí que farien al muntatge agònic La nau dels bojos). La Calòrica provoca i diverteix, però amb saltirons més que vols perden una oportunitat de fer una estocada de mort a la hipocresia de la democràcia pasteuritzada i amb sacarina.