Llibres
Anna Punsoda
Escriptora
“En aquesta novel·la volia explicar el fracàs de cadascú”
-
L’escriptora nascuda a Barcelona però criada en terres lleidatanes Anna Punsoda ROSER SEBASTIÀ. -
VÍDEO: Entrevista a l'escriptora Anna Punsoda. EPATV
M’interessa fins a quin punt el nen que vam ser ens acaba acompanyant sempre i per què és bo reconciliar-s’hi
Un dels temes de la meva novel·la és el silenci i les conseqüències que té en l’entorn familiar
Anna Punsoda ha escrit una novel·la tan intensa que, en acabar de llegir-la, tens ganes d’entrevistar l’autora. Hi parla d’emocions molt dures i ho fa en primera persona. Però ella insisteix que una novel·la és una novel·la, que no és pas una autobiografia. Estem parlant d’Els llits dels altres (Amsterdam), vintè premi Roc Boronat. És una primera novel·la, però ja porta un bon recorregut i ha aconseguit la preuada faixa de la tercera edició.
En aquesta obra vostè toca temes molt complicats de la vida quotidiana però sempre mantenint una mirada tendra i irònica.
Tenia la voluntat de compensar aquesta temàtica més escabrosa amb una mirada una mica distanciada i una veu més tendra de la narradora. El material literari el treus de la vida, de la vida dels altres, de coses que has vist, de lectures... Vaig escriure un text de ficció amb ganes que es llegís com a tal. No vaig escriure ni un assaig ni un text d’això que ara se’n diu autoficció.
L’han comparada amb Lucia Berlin, l’escriptora nord-americana. Ha dit que, mentre escrivia la novel·la, es preguntava a veure què en dirien les feministes...
Tenia certa recança en el sentit que no vaig concebre el text des d’una perspectiva ideològica. El fet que no fos fàcilment encasellable em feia pensar què en podria dir la gent més conservadora, perquè la protagonista creix en un entorn rural on la religiositat té la seva importància. Però ella hi marca distàncies, amb aquest context. També té una relació amb el sexe poc convencional. Jo pensava què en podria dir també un tipus de gent que pogués venir d’un entorn més progressista sobre una noia que potser acaba al mateix lloc que ells però que ve d’una moral molt més tancada i d’una vida impregnada de qüestions menys materialistes, més espirituals, fins i tot supersticioses.
En aquest sentit és una novel·la molt valenta. Per als que encara no l’hagin llegit estem creant una mica de misteri. Però aturem-nos una mica en el premi Roc Boronat. És un guardó especial, per qui el convoca –l’ONCE de Catalunya–, per la dotació econòmica, per la projecció que dona, però també perquè te’n regalen una edició en Braille, en format molt gros.
Sí, amb dos o tres volums. La tinc a casa i amb la nena, que és petita, l’anem tocant, naturalment, sense comprendre res. Però té la seva gràcia…
Abans d’entrar en la novel·la, també cal dir que aquesta entrevista ha estat complicada d’emparaular perquè a l’hora de quadrar agendes vostè ha prioritzat, i està molt bé que ho hagi fet així, la seva feina de professora d’institut. La docència primer...
Sí. Es tracta de compaginar els compromisos laborals amb la literatura. Quan va sortir la novel·la vaig fer una projecció de quant podria durar la promoció i vaig pensar que hi dedicaria dos mesos intensos i que després faria el que podria. I el que bonament puguis fer sempre està condicionat per la feina i per la família. Per això vaig prioritzar les obligacions estrictes més que el gaudi. Perquè per a mi ser avui en aquesta entrevista és un luxe. Escriure és un luxe i parlar del meu llibre, també.
Doncs esperi que arribi la quarta edició i encara s’allargarà més, això. Detecta interès per la lectura entre els seus alumnes?
El que veig és que si els tractes com a adults ells et responen com a adults, i això els fa créixer.
Anem a ‘Els llits dels altres’. La protagonitza una noia de vint-i-set anys que es diu Claustre... El nom ja ho diu tot. Es tracta d’una jove reclosa en els seus pensaments que a partir d’una trobada casual amb una antiga amiga fa memòria del que ha viscut.
D’alguna manera és el que serveix per estirar el fil dels seus records, la conversa amb la seva antiga amiga. Són moments diferents de la vida de la Claustre que jo inicialment vaig pensar com un recull de relats, per això cada capítol està tan treballat. Al final, però, va ser fàcil convertir-ho en una novel·la. Endreçar cronològicament els capítols i canviar el títol que tenia cadascun. El que sí que em va costar va ser alliberar-me d’aquests titolets i posar-hi un número. Ara ho veig i sé que l’editor tenia tota la raó.
Violació, alcoholisme, anorèxia, desamor..., no s’està de res. Fa una mica la impressió que, sense ser una autobiografia –insistim-hi, en això–, amb aquesta proposta literària vostè ha volgut combatre alguns dimonis interns. O que ha proposat al lector que els combati, els dimonis interns.
No tenia la intenció de crear un mostrari de desgràcies, però sí que és veritat que parlo d’experiències que són molt més habituals del que tendim a pensar. Els diaris en van plens, d’aquestes històries; simplement quan les veiem novel·lades ens semblen més extraordinàries. Volia reivindicar la normalitat de la temàtica.
Els lectors assistim a una mena de psicoanàlisi de la Claustre, que en cap moment s’autocompadeix ni busca culpabilitzar els altres dels seus propis fracassos.
En cap moment aquest llibre va ser concebut com un judici cap a la Claustre. Vaig voler que tot traspués una certa sensació de reconciliació.
Amb una frase ja defineix la seva protagonista, quan escriu: “Necessitava expulsar qualsevol cosa que m’entrés al meu cos i si hagués pogut m’hauria expulsat a mi mateixa.”
Sembla que de mica en mica es vagi desconstruint fins que no queda pràcticament res d’ella. Aquesta necessitat d’expulsar té a veure amb la quantitat de dolor que ha anat menjant i que havia estat incapaç de verbalitzar.
Una altra frase sobre la Claustre: “Coneixia cent banyeres (perquè li agrada molt banyar-se als pisos de la gent que coneix) i coneixia mil vàters de benzineres.”
L’aspecte sòrdid dels trastorns de l’alimentació afecten de ple la protagonista. La Claustre passa un procés molt habitual en aquests casos, que és començar per una anorèxia nerviosa, que després es desenvolupa en una mena de bulímia i que va passant a períodes més extrems amb consum de diürètics i amb tota mena de laxants. Aquest procés es veu reflectit en el text i aleshores passa que una cosa tan funcional com un lavabo es converteix en un lloc molt condicionat.
Un dels grans mèrits de la novel·la és precisament passar per tota aquesta sordidesa que vostè descriu tractant-la de manera natural i fent que el lector s’identifiqui amb la protagonista.
Amb la voluntat de desdramatitzar aquests aspectes més foscos...
Però amb molts de silencis, també. Perquè una de les pors de la Claustre és arribar a reproduir abusos patits en el passat per ella mateixa. Els abusos, que són un tema de molta actualitat, sobretot el silenci que els acompanya.
De fet un dels grans temes del text és el silenci, l’omertà familiar sobre fets determinats del passat dels quals no se n’ha tornat a parlar. I les conseqüències que aquest silenci té després en la vida. Casos que de fet afecten tota l’estructura familiar, la mare...
Efectivament, és una novel·la que s’endinsa en la paternitat i la maternitat i, com la gent deu intuir, no pas com a exemples modèlics. El pare és alcohòlic, la mare és dependent, l’àvia és una persona duríssima... Hi ha una mirada molt exigent sobre tot això. Al pare també el defineix amb una frase demolidora: “L’única cosa que feia el pare era llençar la brossa als vespres, camí del bar.”
És algú que dimiteix del seu paper de pare. Una figura que és presentada amb una mirada amable, fins i tot des del punt de vista de la nena. Perquè en la infantesa al capdavall tampoc és tan important qui fa què a casa, sinó l’ambient general que s’hi viu.
Fins i tot els personatges que estan més al límit ens resulten entranyables. El pare del qual estem parlant s’acomiada ballant ebri en la ment de la Claustre el dia del seu propi enterrament.
Volia explicar el fracàs de cadascú. El fracàs que tots podríem arribar a dur a dins, perquè en realitat aquest és un senyor que s’abandona. I això que li passa també és una forma de pagar un preu.
El fracàs sempre té una taula de salvació. La conclusió de la novel·la acaba essent una mica aquesta.
Exacte. Una taula de salvació que ha de venir d’una voluntat de viure i d’una força interior moltes vegades inexplicable. És el que també he volgut traslladar a la narració.
Sense defugir mai temes complicats. La infantesa, per exemple. Un dels personatges diu: “Els nens són dolents. Potser no són conscients de la seva maldat però això no els disculpa.” És a dir, la infantesa, en contra del tòpic, no és necessàriament la pàtria perduda.
Hi ha aquesta ambigüitat de nen. D’una banda, una criatura xucla totes les emocions que hi ha al seu entorn; de l’altra, repeteix els patrons, és com un mirall. Un nen també és el seu entorn i, en funció d’aquest entorn, és d’una manera o d’una altra. El que aquesta novel·la explica és això: quan fem les paus amb el nen que vam ser; fins a quin punt aquest nen ens acaba acompanyant sempre i per què és bo reconciliar-s’hi i no viure-hi amb tensió i amargor constant sinó amb una mirada plàcida.
Que no es pensi ningú que ens trobem davant un llibre que costa de passar. Es llegeix molt bé i està esquitxat amb molta ironia. Fins i tot amb comicitat, com l’escena en què la Claustre intenta comunicar-se amb una difunta i ho aconsegueix gràcies a un manual d’internet. La difunta li fa saber que per millorar la relació amb el seu company ha de fer la sopa amb els fideus més fins. La ironia imprescindible, com en la vida mateixa.
Sí, estem parlant d’escenes amb un plantejament un punt delirant. Estem parlant d’un capítol on la protagonista s’ajunta amb un vidu però alhora ho fa inevitablement amb la seva difunta esposa, que és molt present al domicili, amb fotografies i records. Per això li cal aquesta mena d’exorcisme. Va ser un repte incorporar aquest punt sobrenatural i que es llegís com un fragment versemblant i coherent.
Bé, ho hem de deixar aquí. Enhorabona per aquesta novel·la potentíssima que, la veritat, no sé si puc dir que acaba bé o acaba malament, però sí que puc dir que comença amb una salvació i acaba amb una redempció.
I ara, una novel·la d’amor
Els lectors i lectores que hagin descobert Anna Punsoda amb ‘Els llits dels altres’ han de saber que ara l’escriptora està preparant un nou treball. No serà tampoc autobiogràfic i aquesta vegada ens presentarà una història d’amor. En quins llits es manifestarà, aquesta història amorosa, de moment és un misteri.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.