Crítica
teatre
Despietat
Xavier Albertí gira com un mitjó l’acte sacramental de Calderón de la Barca. Ho fa despietadament, amb un cinisme notable. No toca ni una coma del vers però hi introdueix una iconografia kitsch, repertori de música del Paral·lel i un quadre final en què, a la davallada de Jesús mort a la creu, el rep un personatge ben diferent. Ja no és la seva mare, la verge Maria. Albertí transgredeix posant-hi personatges transvestits. En realitat, però, és un impacte de focs d’artifici, però darrere el fum i l’espetec no queda gaire res. Nihilisme. És de celebrar el cinisme existencial (avui, qui ostenta el poder no són ni la corona ni la creu, sinó els diners), que trenca amb tots els cànons de la bondat més estèril, però li falta discurs que superi el “yo creo” del Buen Genio i que revalori el “yo dudo” del Mal Genio.
La posada en escena no desactiva el discurs originari: que la lascívia sigui un personatge transvestit només consolida el tòpic que aquelles persones que no siguin heterosexuals són unes pecadores. Si es vol posar aquest perfil, millor seria donar-li un personatge protagonista. I que serveixi per superar el text bíblic. Si es vol reforçar la idea que amb el sentiment de culpa l’home esdevé destí de l’univers, que ha desplaçat Déu, cal ensenyar-ho obertament, tot donant-li una sortida diferent a la derrota bíblica.
Albertí té un dispositiu espectacular, dels que agraden a la Sala Gran. I que eren el màxim reclam del poble en l’època de Calderón. Però costa molt que agafi velocitat de creuer. L’obra és coral i els intèrprets respiren frescor, sobretot, quan apareixen les coreografies i les cançons. Però ni l’aparició de l’atracció de fira, remou la direcció de l’auto sacramental. Tot i l’expectativa d’un planter com Oriol Genís, Mont Plans, Roberto G. Alonso, Antoni Comas o Jordi Domènech, el que sorprèn amb un ball de discoteca és Jorge Merino, que demostra que hi ha molt més actor que l’intèrpret dels versos inicials fent de pare sense esma.