“Amb el periodisme i la ficció, explico històries”

Ha estat un premi molt dolç que no m’esperava. Quan tinc una novel·la enllestida, acostumo a enviar-la a algun premi, per veure com la valoren, abans d’emparaular-la amb una editorial. No m’esperava el guardó i estic molt content del reconeixement, perquè el Crims de Tinta és un premi que han guanyat Marc Pastor, Emili Bayo, Andreu Martín..., autors que llegeixo i admiro, i formar part d’aquesta nòmina és un luxe.

Ja des de petit m’encantava llegir i mirava d’imitar les historietes que llegia. Hi va haver una situació fatal. Vaig guanyar un premi a l’escola i vaig pensar: “Doncs vinga, de gran voldré ser escriptor.”

De petit llegia en castellà Los cinco, d’Enid Blyton; de gran, les històries de por de Stephen King. I la cosa es va anar eixamplant... Sempre he llegit una mica de tot, no necessàriament novel·la negra, sinó de tots els gèneres. La lectura és el que, quan vaig haver d’escollir carrera a la universitat, em va fer decantar cap al periodisme, ofici en què jo m’imaginava que hauria d’escriure bastant. No em vaig equivocar, tot i que el que escrius com a periodista no té res a veure amb la ficció, i a l’inrevés. Genera una altra mena de passió, el periodisme. Per a mi és molt diferent de la literatura de ficció, tot i que es tracta d’explicar històries. El que genera el periodisme, buscar la veritat i treure a la llum coses que la gent hauria de saber i no sap, em va absorbir fins al punt que allò d’escriure històries ho vaig deixar de banda. Per això la primera novel·la la vaig publicar quan tenia 40 anys.

De casualitats. Com a periodista, jo ja estava treballant a les Terres de Ponent i vaig anar a fer un reportatge sobre els telescopis que tenen al Montsec, en una serralada del Prepirineu, molt solitària i despoblada. Era al novembre, queia aiguaneu, bufava molt de vent, el paisatge era fred i vaig pensar que era un escenari de novel·la. Coincidia que estava fent, com a alumne, un curs d’escriptura a l’Ateneu Barcelonès i havia de lliurar un exercici.

Sí. Aleshores vaig escriure que un policia trobava un cadàver en uns telescopis, allà al Montsec. L’atmosfera ja la tenia. I després d’aquest exercici en va venir un altre i un altre, i al final va néixer la novel·la Mala lluna. Tot i que en realitat jo no volia fer una novel·la de policies, la volia fer amb un trio d’adolescents que viuen unes situacions molt esbojarrades a Lleida. I al final el que vaig fer va ser ajuntar les dues trames. La història d’uns policies investigant un crim en un lloc una mica fronterer, a Balaguer i el Montsec, i una de paral·lela sobre la filla del policia i els seus amics, que en realitat era la novel·la que volia fer d’entrada.

Des que vaig escriure Mala lluna, amb el sergent Rull i el seu equip, vaig pensar que en volia fer una altra, com a mínim, però em van anar apareixent projectes... Ho vaig deixar aparcat, però era una cosa que tenia pendent. Finalment, Purgatori, que és com una segona part de Mala lluna, la vaig acabar a finals de l’any passat, tot i que venia de lluny.

Sí. El sergent Rull és un policia de Balaguer molt mediterrani, molt distret, que no és com els policies nòrdics, sempre tan torturats. Rull fa l’hort mentre investiga assassinats... M’agradava molt aquest personatge i li volia donar una mica més de vida. Amb Purgatori ho he fet, i també amb Primàries de sang.

Sí, tot i que com que han sortit alhora... Purgatori té més l’esperit de Mala lluna; en canvi, Primàries de sang és una novel·la en què es trasllada l’acció a Lleida. El protagonisme ja no és tant del Rull, sinó d’una situació política a l’Ajuntament.

És un regidor de la CUP a l’Ajuntament de Lleida, a la Paeria. A més de ser regidor, li agrada escriure. Ha publicat un parell de llibres d’història. El que va passar és que en el festival Segre de Negre van organitzar un concurs de piulades, de minirelats de 140 caràcters de gènere negre, i ell el va guanyar. Aleshores em va dir que en volia fer una novel·la. Com que li havia agradat Mala lluna, em va venir a veure per si ens hi posàvem d’alguna manera.

Sí, però com a polític i periodista. No era una relació d’amistat, però compartíem aficions literàries. Em va explicar la seva idea: un candidat molt ambiciós a Lleida, en unes primàries, un cas de corrupció pel mig, una sèrie d’assumptes foscos, un cas de rivalitat de partit... El Pau tenia una història molt macabra, amb assassinats, i la vaig trobar fantàstica. I el que vam fer va ser seure i començar a preparar-la. Ens ho vam passar molt bé.

Gràcies! Això era una cosa que ens vam autoimposar, que havíem d’aconseguir unificar l’estil. Està escrita a quatre mans de veritat. Ens vam repartir escenes i capítols. La trama que parla de política la va fer més ell i la que parla més de la filla del policia i d’una relació amb una immigrant la vaig fer jo. Ell m’enviava el que havia escrit, i jo a ell. Hi fèiem retocs i, un cop vam tenir el conjunt enllestit, la vam repassar de dalt a baix.

Forma part del joc, el fet que no parlem de cap partit real. El candidat que es veu involucrat en aquesta trama de crims és d’Unió Patriòtica i Progressista, que podria ser qualsevol partit...

Tots dos tenim mala llet; semblem bons nanos, però tenim una certa mala llet. El joc literari que fem és aquest, que el lector pugui decidir qui és qui, tot i que no està basat en fets reals... o sí. Quan el Pau escriu i descriu en la novel·la situacions de negociacions polítiques internes, ell les ha viscut en primera persona i per tant és fàcil que algú s’hi pugui veure reflectit.

És una novel·la de crims, però també hi volíem posar una mica d’humor i piquem l’ullet al lector afegint-hi autors de novel·la negra de Lleida, on hi ha hagut una eclosió d’autors i autores molt interessants, i els fem sortir. A un policia municipal de la Paeria –això és real– li agrada molt la novel·la negra, i hi fem sortir un personatge que no és ell, però s’hi assembla. Llegeix Emili Bayo, Alexandra Quadrat, Ramona Solé, Montse Sanjuan...

Sí, també surto per allà. Ens ho vam passar bé fent aquest joc amb col·legues escriptors que lluitem pel mateix, perquè Lleida, les Terres de Ponent, siguin un escenari literari com qualsevol altre.

Purgatori també va sortir d’un reportatge que vaig fer per al diari. Vaig entrevistar Pau Castell, un historiador medievalista que estava investigant el tema de la bruixeria al Pirineu. Havia localitzat els actes de bruixeria del comtat del Pallars. A Catalunya, en general, va ser on la cacera de bruixes va ser més activa. Castell em va explicar casos de bruixes i em va cridar molt l’atenció la Vella Rugalla, Margarida Rugall, que va ser condemnada a morir a la forca cinc vegades, i... bé, se’n deuria sortir com a mínim de quatre. Es dedicava a cuidar els seus veïns amb herbes, amb conjurs precristians... Els metges dels pobles eren aquestes dones, que tenien uns coneixements primitius que havien anat heretant. I l’Església, al segle XV i XVI, va decidir que el paganisme havia de desaparèixer. I va començar la cacera de bruixes.

Castell em va mostrar la casa, que encara existeix, on havia viscut Rugall i descendents seus. Els vells del poble encara recorden haver-hi anat, de petits, a buscar metzines i herbes. Ho vaig trobar genial. Aleshores em vaig inventar que una hereva d’aquella casa, que en desconeix el passat, torna al poble per convertir-la en uns apartaments i comencen a passar-hi coses estranyes, morts d’animals...

Al sergent Rull abans el poso a investigar el cas d’un cadàver que ha aparegut a Balaguer, el director d’una escola religiosa dels jesuïtes, que han trobat escanyat dins d’un cotxe en una rotonda on hi sol haver prostitució. I les dues trames, com sol passar, acaben relacionades.

Amb Mala lluna ja vaig intentar que els personatges tinguessin la seva veu, tant si era barcelonina com si era de ponent. A Purgatori ho he tornat a fer, però com que l’acció passa en aquest poblet de la vall Fosca i hi parlen pallarès, vaig demanar ajuda a l’associació Cambuleta, que es dediquen a intentar recuperar les paraules autòctones pallareses, a donar un prestigi a la parla pròpia.

No ho sé... Ara ja en són tres, i trilogia sona important; potser ja n’hi ha prou... [riu]. Estic escrivint una altra cosa que no té res a veure amb policies ni amb crims. Un professor universitari, en plena situació de l’1 d’octubre, entra en una crisi personal molt important. Em vull desmarcar una mica de les trames policials perquè ara em ve de gust escriure altres històries.

[Riu] Podria dir que sí... És broma. Ella, vint anys enrere, havia publicat un recull de relats eròtics amb un altre escriptor, Francesc Pané, i coincidia que tots dos eren regidors a la Paeria, de partits diferents, i se’n va parlar molt. Ella volia repetir l’experiència i m’ho va proposar.

Era una novel·la una mica estranya. La vaig publicar com si fos policial o negra, però jo crec que no ho és. Jugo amb les identitats: amb el que vam ser, si podem tornar a ser-ho... El protagonista va a fer d’agent dels Mossos a Lleida i, quan torna a Barcelona, no té ningú i ho troba tot canviat, se sent desubicat. I en aquesta ciutat que per a ell és fantasmal, laberíntica, comença a buscar un antic amic que no se sap on és. Sobreposem les identitats. Jo encara soc aquell noi de barri, de la Sagrera, que anava a jugar a futbol en camps de fang, i també soc el que viu en un poble de la Noguera i treballa de periodista. Sobreposem les experiències i les identitats, i no es contradiuen les unes amb les altres.