SÍLVIA SOLER
ESCRIPTORA
“Tipus de famílies? Pareu l'orella!”
L'escriptora i periodista Sílvia Soler (Figueres, 1961) ha concebut un nou llibre i, amb el mateix ímpetu, una nova família creada amb «les restes del naufragi d'altres famílies». Aquesta mirada desacomplexada al món familiar contemporani fa bona pinta de Sant Jordi.
La seva obra literària sempre és a recer del mateix tema: l'amor. És així?
Jo en diria més sentiments o relacions humanes que no pas amor. Més que l'amor de parella, que també, m'interessa l'amor entre germans, entre amics, entre pares i fills...
Una família fora de sèrie s'adscriu en l'esperit desimbolt del seu gran èxit, 39+1, i oposat al to reflexiu de la seva penúltima obra, Petons de diumenge. Mons a part, o no tant?
Després de reflexionar-hi, i fins i tot de resistir-m'hi al principi per por de trair-me, penso que és tan vàlid parlar de les relacions humanes en un to com en un altre. Petons de diumenge està en la línia de les meves primeres novel·les, que van passar desapercebudes. Molta gent m'ha descobert amb 39+1 i l'ha sorprès Petons de diumenge, però en realitat hauria de ser al revés: jo sempre havia escrit en un to seriós.
Quina sintonia busca amb Una família...?
Distreure. Aquesta novel·la l'he escrit amb la pretensió de fer somriure, de fer passar una bona estona al lector.
La família protagonista està formada per una parella que aporta fills d'altres relacions i que en concep un de nou. Què vol aportar el seu llibre al debat sobre el(s) model(s) de família?
La família és un pilar fonamental de com s'ha organitzat la nostra societat. Durant molts segles, ha evolucionat molt i molt lentament i sense perdre el mateix concepte. En pocs anys, hi ha hagut una transformació brutal, i crec que estem a mig camí. El meu llibre reflecteix el tipus de famílies creades a partir de les restes del naufragi d'altres famílies. No he necessitat documentar-me, només cal parar l'orella! Ara bé, dono una visió molt optimista, en destaco els aspectes divertits en lloc dels aspectes, que hi són i són molts, complicats.
Els suavitza, però també hi són.
Fa uns dies, una lectora em va dir: «No hi ha cap família en què tothom s'avingui tant, en què tothom sigui tan i tan bo i s'ho agafi tot amb tan bon rotllo!» I té tota la raó. Però sí que es pot fer una segona lectura: hi ha un exmarit que passa olímpicament de les seves filles, és un penques, vaja. És clar que la seva exdona li té carinyo malgrat tot... Però és que jo volia fer una comèdia, no un drama!
Són inevitables els tòpics en una novel·la d'aquesta mena?
Quan vaig fer 39+1, ja em vaig curar de tots els mals de la paraula tòpic. «És una novel·la carregada de tòpics», et diuen, i doncs què són els tòpics? Estan basats en realitats claríssimes, no? Parlar dels tòpics és parlar del que hi ha.
Vostè mateixa reconeix que durant molts anys va ser una escriptora pràcticament invisible. Com ho portava?
Des de joveneta he tingut facilitats per publicar les meves obres, però la veritat és que no tenien massa transcendència. Durant molt temps ho vaig portar bé, però va arribar un moment que ja no tant. I just quan vaig tenir aquesta crisi vaig escriure 39+1.
De totes aquestes obres anteriors, n'hi ha alguna que li sàpiga especialment greu que hagi quedat oculta?
L'arbre de Judes i Mira'm als ulls. Ara he aconseguit que tradueixin al castellà L'arbre de Judes (La Esfera de los Libros, que també publicarà al castellà Una família...), i serà una manera de ressuscitar-la. Aquestes obres, com també Petons de diumenge, són molt jo, hi he deixat molt de mi, infinitament més que a les obres d'accent més comercial.
Se sent ben tractada per la crítica?
La crítica m'ha ignorat bastant, però quan ha parlat de mi m'ha tractat bé. Quan vaig guanyar el Prudenci Bertrana (l'any 2008, per Petons de diumenge), ho reconec, em vaig treure una espineta perquè per fi vaig rebre un cert reconeixement oficial.
Sempre estira del fil de la seva pròpia vida per crear un llibre?
Es diu que l'escriptor que sempre acaba parlant d'ell mateix i de les seves circumstàncies personals no aporta res de nou. I no hi estic gens d'acord. Jo funciono així: miro endins, sí, però alhora també miro enfora, molt enfora.
Sempre ens quedarà Sant Jordi?
Sempre que es qüestiona el model de Sant Jordi, em barallo amb tothom perquè jo el defenso molt. Hem d'entendre que és la festa del llibre i no de la literatura en català. Sense perdre de vista que hem de donar un suport explícit a la literatura en català. Però, si us plau, en un moment en què el país va com va, no espatllem les coses que funcionen!