LLUÍS MUNTADA
ESCRIPTOR
“La memòria és un tribunal insubornable”
Lluís Muntada (Riudellots de la Selva, 1964), autor del volum de narracions Canvi d'agulles, que va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2002, ofereix en aquesta novel·la una crònica del procés d'aprenentatge sentimental que viu un jove nascut en un poble fronterer.
El protagonista, el David, viu l'adolescència a l'ombra del seu cosí, un model. Volia subratllar els fets i les persones que marquen el creixement personal?
L'elegància del número zero aborda el tema de l'educació sentimental d'un noi nascut a mitjan seixanta del segle passat. Les figures d'en David, el protagonista principal, i la d'en Pol, el seu cosí, són figures de contrast. Els dos personatges expressen potencialitats i naturaleses aparentment diferents. En David és més visceral i vitalista. I en Pol, en canvi, és més reflexiu i equilibrat. En David aposta pel risc; en Pol, per la cautela. Amb tot, model i deixeble sovint intercanvien els papers. En aquest sentit la novel·la expressa un dualisme realista: de vegades som provisors, però moltes vegades també sentim la crida de la natura i ens abonem a l'ímpetu de l'instint.
El David sembla una persona perduda, amb una personalitat desdibuixada, fins i tot arriba a pensar que ha viscut «vint anys en va»...
Tot al contrari! En David s'ha localitzat tant, que precisament és per això que està perdut. Ha dissecat tant els relleus de la seva personalitat, que sap que li anirà més bé no confiar gaire en les seves potencialitats naturals. Això no és estar perdut, ni desdibuixat. S'ha d'estar molt sencer per reconèixer que un ha viscut «vint anys en va».
Ha volgut fer un retrat generacional?
No. En primer lloc perquè sempre és molt dificultós forjar abstraccions amb capacitat de reflectir tots els individus concrets i singulars. I en segon lloc perquè no he buscat un fris de completesa. M'he limitat a fabular sobre les vides de tres persones que comparteixen una mateixa edat i que, en aquest sentit, aporten materials sobre la seva generació. Però no hi ha una voluntat de tesi.
Un poble a la frontera amb França, Saïllana, marca la infantesa dels personatges, fins al punt que hi tornen constantment. Què simbolitza?
Max Aub deia que som d'allà on hem fet el batxillerat. El retorn d'aquests tres personatges al seu poble natal exalta la idea que no podem desfer-nos del nostre passat, que la memòria és un tribunal insubornable.
També al David i l'Agnès, la seva atracció eterna, els separa una frontera física i espiritual?
Sí, potser sí. Però la seva relació fa notar que l'amor també pot ser un pacte amb la realitat, una resignació sàvia, una prevenció contra el vertigen de la passió.
El llibre també relata l'aprenentatge sexual del protagonista, com una manera de conèixer-se un mateix.
El sexe és tan inherent a l'ésser humà com, posem per cas, l'ombra. Per tant, no necessita carta de presentació. És l'àmbit que millor permet aprofundir en les renúncies, esperances i naturaleses dels tres protagonistes de la novel·la.
El futbol hi rep un tractament literari, gens habitual.
Sí. Però els porfidiosos clixés no s'arrugaran davant de la realitat. I, com sempre, es continuarà dient que en la «nostra tradició literària encara no s'ha explotat el filó futbolístic com a material literari». Què hi farem!
Per què el número zero?
El zero és un número molt ambivalent: necessites «alguna cosa» per designar el buit. Per tant el zero, en la seva exclusió, consigna tot allò que exclou. Aquesta idea cristal·litza constantment en la novel·la. En David fa un diagnòstic precís de totes les facultats que no té i consigna tot allò que mai no podrà conquerir. I en el seu curs vital invoca la força magnètica del buit: es fa present a costa d'absentar-se, freqüenta els no-llocs, fins i tot practica una tècnica sexual que consisteix a estimular les zones erògenes a costa d'eludir-les. És un principi d'activitat passiva: incideix en la realitat precisament perquè no vol modificar-la.
La literatura marca com veuen el món dels personatges.
Sí, la literatura és indestriable del caràcter d'aquests tres personatges. No n'és un accident, sinó una substància.
En un moment es diu que l'escriptor té l'obligació d'expressar-se. Què ha volgut dir al lector en aquesta obra?
M'he deixat endur per una escriptura visceral, m'he sentit feliçment posseït per l'acte d'escriure. No he tingut pretensions de transmetre cap missatge per bé que, com tot llibre, aquesta novel·la transmeti missatges.