“La literatura catalana té molta vitalitat”

Monika Zgustova presenta el seu primer llibre de relats breus, Contes de la lluna absent, i ho fa amb l'aval del premi Mercè Rodoreda i de la mà de Proa. Ara la més txeca de les escriptores en llengua catalana ens convida a fer un viatge per diversos escenaris farcits de personatges que busquen i, si hi ha sort, troben l'amor.

La primera vegada que vaig tractar la meva família va ser a La dona silenciosa, que és un retrat aproximat de la vida de la meva àvia. Ella també va néixer en un castell i va morir en un barri perifèric ple de fang. Ho portava molt bé. Amb els anys, i a mesura que la Història la rebaixava d'estatus, ella anava madurant i era més feliç. Em va semblar molt interessant per plantejar una pregunta filosòfica: què necessitem realment per ser feliços? Jardí d'hivern era l'especulació de què m'hauria passat si jo m'hagués quedat a Praga en lloc d'emigrar. Crec que si m'hagués quedat a Praga m'hauria lligat amb la dissidència, però probablement m'hauria sentit desplaçada. Era un cercle molt tancat on hi havia molts bons escriptors, actors, músics, però eren molt exclusius i no sé si m'haurien acceptat, i a mi tampoc no sé si m'hauria agradat tant elitisme.

Sí, jo sóc una urbanita. Sóc del centre de Praga, he viscut a Chicago, a Nova York i a París i ara visc a Sitges, que és com un barri de Barcelona. M'agraden molt els cafès i hi faig molta vida. No sabria escriure sobre el poble.

No. A París trobes que la gent parla més fluix i d'uns altres temes. A Nova York, els cafès són més moderns i no tan cuidats com a Europa. Les ciutats grans s'han tornat cosmopolites, això sí. Barcelona ho és molt, però si té tant d'èxit entre els estrangers és perquè té un aire propi i no és només el mar. És la gent, que és una mica casolana, i aquest és un dels encants. A Praga encara es conserva certa elegància que prové de l'antic imperi austrohongarès, barrejat amb una certa prudència deguda als 40 anys de comunisme.

Provenia de Chicago, que és on vivien els meus pares, i de seguida em vaig sentir molt acollida pels catalans. Sempre n'estaré agraïda. En aquella època estava enamorada d'un estranger, però em vaig enamorar més de Barcelona.

Jo feia classes a la universitat, però vaig preferir dedicar-me a la literatura d'una manera pràctica. La universitat està molt apartada de la vida al carrer. Jo volia participar en la indústria del llibre, tocar de peus a terra, parlar amb els editors, fer ofertes… tot això és la vida real. Estic molt contenta d'haver triar aquest camí i molt agraïda als editors que van confiar en les meves traduccions. Després d'haver traduït uns 25 llibres, vaig escriure una biografia de Hrabal de manera molt creativa. El següent pas va ser fer una cosa encara més meva i vaig fer una trilogia de novel·les breus basades en vides de tres dones reals. Cada vegada feia un pas més cap a la ficció.

El porto a les venes i espero no perdre-ho mai. Em vaig identificar tant amb ell, traduint-lo i fent-ne la biografia, que començava a veure el món a través dels seus ulls. Ell convertia la realitat en una cosa més màgica, en una bellesa, en un món mític o... místic.

Perquè visc aquí. Faig els esborranys en txec perquè és el primer que em ve a la ment. M'agrada fer l'impuls en txec, però després treballar la llengua, la frase, el matís just de cada paraula, el verb perfecte en català i quan faig la traducció en castellà encara tinc l'oportunitat de fer un altre treball.

Fantàstic. Mai més és podrà dir que la literatura catalana estigui passant un mal moment. Té molta vitalitat amb grans obres i grans escriptors. Ha superat aquell moment de baixada i crec que s'estan formant noves plèiades de bons escriptors com hi havia a l'època de la Rodoreda, el Calders i el Benguerel.