“L'èpica ha passat al territori de l'esport”

Tenim un nom, una clara referència a l'himne del Barça, és l'última novel·la de Vicenç Villatoro. Narra el viatge d'un periodista i el seu fill, distanciats des de fa anys, cap a París per assistir a la final de la Champions del 2006. És una història èpica construïda amb els millors materials, on totes les peces encaixen a la perfecció sense necessitat d'artificis.

Les novel·les neixen sovint per la trobada de motivacions diverses. Una motivació era parlar del Barça; una altra, més genèrica, era la del nucli familiar. També volia fer una novel·la realista contemporània, però empàtica amb els personatges, que no fossin tractats ni en clau de farsa ni en clau d'excés. Volia fer l'èpica de les classes mitjanes. Totes aquestes motivacions estaven juntes i un dia van connectar; no sé com.

Els temes de l'assaig i de la novel·la no són substancialment diferents. El que canvia és la mirada. Jo crec que l'assaig s'aborda quan davant un gran tema creus tenir una opinió formada, i la novel·la l'abordes quan davant un gran tema tens la sensació d'intuir coses, però també tens perplexitats i hi veus contradiccions. L'assaig no permet la perplexitat. La novel·la, sí.

Això ve de lluny. Una editorial anglesa va promoure fa tres o quatre anys un llibre de regal sobre el Barça. A diverses persones, entre les quals jo, ens va demanar idees i guions. Jo vaig pensar en aquell moment que estaria bé que hi hagués alguna ficció… El llibre no es va fer, però vaig veure que hi havia coses del Barça que només es podien tractar amb la ficció.

Jo no utilitzaria el terme iniciàtic. Jo crec que és el dibuix d'un espai tancat que es mou, en el qual els dos personatges han de conviure per força. És un espai sense escapatòria, on en un moment o altre s'ha de produir la trobada o el xoc. Però el que té importància per ella mateixa és la final, perquè és èpica i catàrtica. És un lloc compartit i on els sentiments es troben, encara que després es bifurquin.

N'és un. L'èpica barcelonista dóna un punt de trobada al pare i al fill. Què tenim en comú? Comença la novel·la tenint en comú un nom, però gairebé res més. La novel·la és la construcció d'una llista de coses en comú i de coses pendents. Quina de les dues llistes acaba pensant més? Doncs depèn de la mirada de cadascú i del que passi més endavant. La novel·la no proposa el Barça com a solució, sinó com a punt de partida.

He, he! Suposo que sí. Es cert que hi ha un moment que tot el teu món de referència i el dels teus fills no tenen punts d'intersecció. Després s'amplien les interseccions, però hi ha moments que és difícil saber de què parlar, perquè els mons de referència són distants.

La literatura neix amb la lírica i l'èpica. El món cap endins i el món cap enfora. La mirada damunt un mateix i la mirada compartida. Abans, l'espai de l'èpica era la guerra. Però al segle XX i al segle XXI ja no ho pot ser. Perquè s'han vist i viscut guerres terribles. La guerra ha deixat de ser l'espai de l'èpica. Però l'èpica és un impuls humà. Hi ha una part d'aquesta èpica, doncs, que ha passat a l'esport. Jo prenc les referències clàssiques per dir que a través del Barça parlo de coses que fa milers d'any que existeixen.

N'hi ha detalls davant d'una trama que no ho és. La trama, quan la dibuixo, la puc fer passar en qualsevol lloc i el protagonista podria tenir una altra professió. La trama m'és aliena. Però a l'hora de dotar-la de realisme he anat a parar als mons que conec. N'hi ha coses certes en una història que no ho és.

El protagonista té un dilema permanent entre les diverses vides possibles. En tota vida que fa enyora la que no fa. I per tant, mentre és a fora vol ser a dins, i quan és a dins vol ser a fora. Aquesta és una característica de l'home contemporani.

És una de les meves maneres de relacionar-me amb la vida. És el pont amb què jo vaig cap a la vida i la vida ve cap a mi.