“M'interessa la gent que passa al costat fosc”

Molta. A jutjar pel rànquing de les llibreries i els diaris, ha anat molt bé. I els inputs, llevat d'algun autor que també ha tret novetat ara, són positius.

No. Sens dubte el premi Sant Jordi et posa en bona posició de sortida. També sé que en els set anys a RAC1 he fet molts fidels, gent que quan entra en una llibreria i veu un llibre amb el meu nom li pot fer gràcia. El Grup 62 ho està donant tot: desplegable meu a mida natural a les llibreries, espot de televisió... Els ingredients perquè funcionés hi eren. Ara bé, no m'esperava que la resposta fos tan bona.

Una història d'ara i d'aquí, que l'atrapa. Passa a Barcelona, no a Escandinàvia. Hi ha una corrupció que ho tenyeix tot i uns mitjans de comunicació que al lector li són familiars.

Em vaig plantejar expressament no posar-lo. La meva vida està tan connotada pel Barça, que me'n volia desmarcar. Per fer una novel·la necessitava distància, i el Barça me l'estimo massa. Crec que hauríem d'aspirar a poder explicar tot el Barça des del periodisme, no des de la ficció. Però malauradament no passa, els mitjans no s'hi atreveixen prou. Costa molt que se sàpiga tot del Barça, té massa lligats els mitjans.

Deu tenir tant de mi que n'he amagat gairebé tots els trets de personalitat. Descric molt físicament i psicològicament molts personatges, en canvi del Dani Santana no en sabem els detalls. Els capítols que narra ell estan escrits en primera persona i, per tant, no parla de si mateix. El primer capítol sí que sóc jo: un director de diari a qui el càrrec li duren unes sabates. Però amb el desenvolupament de la novel·la, es va veient que té poc a veure amb mi... Per sort, perquè si no jo encara hauria durat menys a l'Avui.

Poca cosa. El Crònica, com l'Avui, és el tercer diari de la ciutat i té una redacció on la gent penca molt i amb molt bon sentit. El que sí que hi ha és inspiració de personatges, per exemple una persona gran, de la secció de tancament, que està a punt de jubilar-se. O un subdirector molt estricte, molt curós amb les informacions i amb la disciplina de l'equip. En fi, també hi ha anècdotes, com la referència al hit periodístic que l'Avui va fer amb les fotos i la informació sobre la prostitució subsahariana al carrer Petritxol, que va tenir molta repercussió i que al llibre queda integrat a la trama.

El Senza, l'autèntic protagonista. A través seu es van lligant les dues trames, la del periodisme i la del terrorisme. Ell hi queda atrapat i, malgré soi, acaba entrant en el costat fosc de la vida. Aquest passar la ratlla sempre m'ha interessat.

Sí. Però alhora és el periodista més de raça. Ho fa tot per tenir més pàgines, per tenir primícies. Atrapat per aquesta idea, acaba convertint el diari en protagonista d'una notícia i ell s'hi situa a l'epicentre.

És una de les xacres de la nostra feina i ell s'hi fica de cap i peus.

Sí. Com deia Joaquim M. Puyal el dia que el van investir doctor honoris causa a la Rovira i Virgili, potser parlem massa de la crisi dels mitjans i massa poc de la crisi del periodisme. Tots sabem el joc d'equilibris i d'interessos que hi ha entre el món polític i econòmic i els mitjans. Ara bé, amb l'excusa d'aquest món d'interessos que ens envolta, no som prou autocrítics.

Sí. De fet, tinc por de convertir-me en l'autor que faci sempre la mateixa novel·la. Els editors voldrien que el Dani Santana tingués més vida, i potser en tindrà. Però de reflexions al voltant del periodisme no sé si en tinc més per fer.

Una productora audiovisual s'ha interessat pel llibre, per fer-ne una pel·lícula per a la petita pantalla.