“M'agrada sembrar el contagi del dubte”

Flavia Company ens explica la història d'un naufragi amb un final que no podem ni insinuar perquè el lector pugui nedar a bon ritme per aquestes pàgines plenes de múltiples sentits.

Cada novel·la que faig divergeix de les altres. Està dins l'estil de la meva trajectòria, però no té res a veure ni amb Ni tu ni jo ni ningú ni amb Llum de gel ni amb Melalcor. La forma la demana la història. Aquí, en certa manera, faig un homenatge a les novel·les tipus Conrad o Stevenson, encara que no és cap replantejament argumental, sinó que hi ha una història original. El que tenia clar és que havia de ser curta.

Hi ha diversos plans de lectura. Un és el de l'aventura i enganxa els adolescents, cosa que m'al·lucina, perquè, a més, ensenya uns valors. Hi ha una segona lectura, més adulta, que veu la travessia nàutica del protagonista com una metàfora de la travessia de la vida: pots naufragar si no hi ha ningú amb qui confies. I hi ha un tercer nivell, si em permets l'exabrupte, més literari, que és el que es fixa en el tractament del punt de vista.

Exacte. Hi ha un joc de capses xineses en què un personatge explica a un altre personatge què li passa a un altre personatge... El que és fotut d'aquesta novel·la és que no podem parlar gaire de l'argument perquè hi ha un misteri que no podem explicar.

Tendeixo a escriure curt primer de tot perquè, a mi, com a lectora, m'agraden les novel·les curtes, a l'estil de Stefan Zweig, que m'apassiona. Són lectures que duren poc temps, però la reflexió posterior és per sempre. Molta gent m'ha comentat que un cop han acabar L'illa de l'última veritat, se l'han tornada a llegir. Doncs això vol dir que no és tan curt. Penso que la novel·la actual, per justificar la seva extensió, ho ha de fer per necessitat. Ara tots tenim una cultura audiovisual impressionant i comptem amb la complicitat del lector en aquest sentit. Ja no cal fer aquelles descripcions del segle XIX. Si dius Tailàndia o París o, fins i tot, illa deserta, ja no cal que diguis res més. El que has de donar al lector és el que no pot trobar a Google.

Sempre m'ha agradat sembrar el contagi del dubte, que el lector faci aquella pregunta: “Vols dir?” davant qualsevol certesa. En aquesta novel·la seria: Vols dir que ja saps qui és l'altre? Vols dir que saps estimar? Vols dir que saps destriar un secret d'una mentida?

Sí, la navegació a vela és una metàfora fantàstica de la vida perquè depèn de com bufa el vent. Hi ha èpoques en les quals tot va vent en popa, però la mar és molt traïdora, no te'n pots refiar. La vida no és una qüestió de justícia. És arbitrària.

És la representació de les persones que són capaces de seguir els seus somnis. M'agradaria que un prendelià fos això: algú que, en contra de tots els obstacles, diu: vull ser jo. Ell ho engega tot perquè no es correspon amb el seu desig i crec que això és fantàstic. Jo sóc prendeliana segur. I la seva amant representa la curiositat sense judici.

Em van venir, com si ja existissin. Eren d'allà i es deien així. Suposo que Stevenson i Conrad hi van ajudar.

Sí, jo volia escriure la història de dos homes en una illa deserta i feia temps que la tenia al cap, però no l'escrivia perquè havia de passar la prova del temps. Sempre ho faig així. Si la història perdura al meu cap, és una idea. A un amic meu de l'àncora, que és una manera de dir de l'ànima, perquè hem navegat molt junts, li van fer un diagnòstic complicat i vaig començar a escriure la novel·la sense parar perquè volia fer màgia i que el meu amic se salvés. Ja sé que és absurd, però si alguna cosa podia fer jo era aportar la força viva de l'escriptura. L'altre dia ho vam celebrar.