“On no hi ha d’haver mai una barca de fusta és al mig d’una rotonda”

La primera trobada de vela llatina es va fer el 1986 a Sant Feliu de Guíxols, i amb els anys es van anar creant associacions. Des de Barcelona vam pensar a reunir-nos tots i no trepitjar-nos. La flota no era gaire gran i volíem que els particulars s’animessin a recuperar les seves embarcacions a cada trobada. La primera Festa de la Mar es va fer el 2006 a Cadaqués.

Són un vehicle de cultura. Té l’interès de saber com eren aquestes embarcacions tradicionals i com naveguen. També es preserva un llenguatge associat que fem servir al navegar, com ara el davant, la trossa o una guindaressa, que si no, s’oblidarien. He dedicat més de 3.000 hores a restaurar una barca de vela llatina, la Lola, tal com era el 1906. Ara és del Museu Marítim de Barcelona, i amb voluntaris les fem navegar.

Encenien foc en un fester, com una graella agafada a l’orla de la barca. Sortien a fora la cala per atraure els peixos, perquè amb els corrents no podien posar sardinals, i quan feien entrar la mola de peix a dins la cala, amb una altra barca els rodejaven i recuperaven l’art estirant des de la platja.

Últimament, però es coneix des de l’època romana. És el gran descobriment, perquè permet maniobrar i anar amb el vent en contra fins a uns 45 graus. És la gran diferència de la vela quadra que amb una mateixa cara obliga a tenir sempre el vent a favor. Hi ha una dita de la vela llatina que diu “si no em coneixes no em toquis”, perquè si fas determinades maniobres és fàcil bolcar.

Quan vaig començar, als anys noranta, això era un desert. Ara ja som quinze o setze associacions de vela llatina i navegació tradicional. El nord-catalans va iniciar el 1977 el ressorgir de la vela llatina des de Cotlliure, quan encara es cremaven les barques velles a les platges. Un moviment que s’ha anat estenent per França, Itàlia i diferents punts de la costa mediterrània d’Espanya.

Sobretot a l’Ebre, on hi havia molta riquesa, perquè era per on es transportava tot quan no hi havia tren ni carreteres. Feien servir la vela llatina i la quadra, però també hi havia rais, pontones i muletes. Avui queden un parell de llaüts fent de pas de barca i es mantenen les regates de muletes a Móra d’Ebre i els barquets a Sant Carles de la Ràpita.

S’han de recuperar les embarcacions i enriquir el patrimoni sabent com es feien servir i poder-hi navegar. El Museu Marítim s’ha adonat que tenir embarcacions a l’aigua transmet més que dins un aparador. Per això té un pailebot que surt a navegar totes les setmanes.

Sempre l’esperem perquè és el nostre missatger pel Mediterrani. L’acompanyen el quetx Ciutat de Badalona i el quillat Sant Ramon, els bastiments més grans de la federació. Tindrem més de trenta barques que navegaran per les aigües d’Arenys i Sant Pol i les prop de dues-centes persones que es mouen al seu voltant, tant per navegar com per a les tasques de manteniment i conservació d’aquest extens patrimoni nàutic.

Sí, efectivament, és un element important de la nostra identitat nàutica. Una creació genuïna de les platges barcelonines ara fa un segle. És una embarcació que no porta timó i va deixar els rems i maniobra només amb la vela i amb una mica de brisa. Volem del patí de vela que s’incorpori a la federació com una entitat més. Per això hem fet diverses activitats amb Arenys, Canet Sant Pol on hi ha una bona activitat patinaire.

La normativa ho prohibeix, com a màxim ho permet als clubs nàutics, i ara ja s’està restringint als 300 metres d’ocupació màxima. Sant Pol conserva la seva platja de les barques, i és excepcional. On no hi ha d’haver mai una barca de fusta és al mig d’una rotonda a la carretera. És un crim.

Refer una barca com treballaven abans et pot costar el doble. Trobar les fustes prou amples i d’una sola peça és complicat i s’ha de saber l’ofici. Tenim pocs mestres d’aixa i s’han d’impulsar projectes com els que es fan a Arenys per no deixar perdre aquest treball artesanal.