Cal cremar Abdel Kechiche?

En els darrers dies del Festival de Canes va esclatar la polèmica. Mektoub, my love: Intermezzo, d’Abdel Kechiche, és la segona part d’un tríptic que explica les desventures amoroses i vitals d’un grup de personatges joves a la fi d’un estiu a Seta. Després d’una breu introducció en què mostra uns personatges a la platja que retroben a una noia parisenca, Kechiche entra a la discoteca i no en surt fins al cap de més de tres hores. La discoteca és representada com una mena de gran contenidor dionisíac del present, on tenen lloc noves cerimònies a partir del triking. Per la discoteca flueix el desig, la libido i la frustració acompanyats de molt d’alcohol i molta droga.

La proposta no va trigar a generar moltes crítiques, sobretot perquè el punt de vista adoptat pel director se centra en la fascinació cap al cul femení. Una periodista va comptar que apareixien 178 primers plans de culs femenins en la pel·lícula. Mentrestant una part de la premsa es va escandalitzar per la llarga escena d’un cunnilingus a la protagonista en els lavabos de la discoteca. També es va criticar que en les escenes de sexe el director no mostra els penis i els culs masculins.

Al voltant de la polèmica es important establir una diferència. Una part vindria determinada per l’estranyesa davant una proposta radical en l’aspecte temporal i pel desig de dur a terme una cacera de bruixes contra el director Abdel Kechiche. Alguns mitjans americans han escrit que al director franco-tunisià li haurien de prohibir que realitzés més pel·lícules. Una segona qüestió és la posició crítica feminista, perfectament legítima. El feminisme estableix un punt de vista ideològic i estètic que valora quina és la mirada que s’hi projecta i quines són les lleis de la representació que es posen en joc. En el cas de Mektoub, my love és evident que la pel·lícula posa en el centre el desig masculí i la seva mirada cap a la dona.

Al marge de la polèmica també hi ha hagut molts de sectors de la crítica –entre els que em puc incloure– que hem considerat Mektoub com una de les apostes límit més arriscades i més interessants del Festival de Canes. Aquesta afirmació tant pot ser compartida per l’elogiosa crítica del diari Libération escrita per un home com per la defensa de feta per Mònica Delgado, en el blog Desistfilm. Entre els arguments de defensa hi ha la fascinació pel risc que implica traspassar els límits formals per convertir l’obra en una catarsis orgiàstica. Hi ha un elogi de la força de les imatges que capten el moviment dels cossos, de l’extrema habilitat del muntatge i la força immersiva de la proposta. També hi ha la idea que Kechiche porta al límit un mètode que ha anat treballant en altres obres i que es basa a voler donar forma visible als fluxos invisibles del desig que es troben amagats darrere d’allò visible.

Davant l’existència d’uns punts de vista tan contradictoris és evident que sorgeixen molts de dubtes. És possible reivindicar una pel·lícula que pot ser qüestionada des de la crítica feminista? És possible reconciliar el punt de vista ideològic de la crítica feminista amb un punt de vista estètic? Poden existir posicions antagòniques a partir del respecte mutu per les idees? Una possible resposta a tot això es troba en un llibre del filòsof Jacques Rancière titulat Les écarts du cinéma. Parteix de la idea que la passió i la teoria tenen sovint problemes per trobar un equilibri quan parlem de cinema, i considera bo, útil i necessari que existeixin discursos crítics contraposats. No es tracta que un discurs anul·li l’altre, ni de cercar una reconciliació entre pensaments antagònics, sinó d’entendre el pensament sobre el cinema –o sobre qualsevol art– com un joc de capes que se sobreposen. Una pel·lícula és un text complex i pot ser interpretada des de molts angles que no tenen perquè coincidir. L’existència de múltiples capes no fa més que enriquir les posicions i obrir noves formes de pensar les imatges. El que és important és no arribar a portar ningú a la foguera.