Retorn de Morelia

El 27 de maig de 1937, els Barroso Camarena, en un gest d’una insòlita duresa, va embarcar els seus quatre fills en el Méxique, un vapor de bandera francesa que, atracat al port a Bordeus, tenia previst arribar a Veracruz al cap d’una setmana, fent una breu escala a l’Havana. En el mateix vaixell viatjaven 452 nens més, la majoria d’entre 5 i 12 anys, que les famílies del bàndol republicà enviaven lluny dels bombardejos i la fam que assotaven les ciutats en guerra. Els pares es consolaven pensant que la mainada estaria sana i estàlvia i que la separació no podia allargar-se gaire més de tres mesos, el temps que preveien que tardarien a sufocar la revolta dels colpistes, però per a les criatures, sobretot les més petites, aquell viatge va ser un trauma que duraria tota la vida. A Fugir era el més bell que teníem, Marta Marín-Dòmine evoca l’impacte de contemplar el documental d’un d’aquests combois infantils, en concret el dels nens bascos embarcats cap a la Gran Bretanya també el 1937, i la visió estremidora d’un nen eixugant-se els plors amb un mocador massa gran, un mocador immens d’home adult. Un mocador inadequat.

Els fills Barroso, formant part del contingent conegut com “els nens de Morelia” pel seu primer destí mexicà, no van viure una situació que els fos exclusiva, però el fet que algunes de les seves pertinences i els records dels anys que van haver de passar a Mèxic hagin perdurat i els hagin cedit al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (Mume) ha donat ocasió de rememorar, a través d’una de les exposicions temporals Biografies d’exiliats, el dolor de tantes altres famílies que la guerra va separar a través del testimoni vivent d’una d’elles.

El principal testimoni prové de María Barroso Camarena (Màlaga, 1923-Sitges, 1992), que va ser destinada amb els seus germans a Morelia, a l’estat de Michoacán, i posteriorment al convent trinitari de Puebla de Zaragoza. Pel que sembla, les noies refugiades a Morelia van ser especialment protegides per part de famílies espanyoles de filiació franquista, per por que caiguessin en la prostitució i per impedir que transmetessin els ideals republicans que portaven d’Espanya i que havien enfortit a l’escola de Morelia. Moltes eren adoptades com a minyones per apartar-les d’aquesta influència o destinades a convents, mentre que les que van anar a Guadalajara es van incorporar a diverses famílies d’acollida. María Barroso va tornar a Espanya el 1945, amb 22 anys, però alguns dels seus germans no van tornar mai de Mèxic.