Casa de calç, torre de vidre

Stella Rahola Matutes (Barcelona, 1980) ha organitzat una ciutat de vidre a Can Mario de Palafrugell, el museu d’escultura de la Fundació Vila Casas. És una ciutat fràgil que fàcilment pot passar desapercebuda, de tan transparent, com si existís de fet al límit de la visibilitat, o com si fos una espècie de miratge que es revelés a l’espectador a mesura que s’endinsa per la sala i descobreix que aquesta, en tot cas, és una ciutat presumida, coronada de pinacles esvelts i cúpules voluptuoses que desafien la mesura i el vertigen i, per consegüent, també la vida. Perquè és habitable, de debò, un lloc així, al límit de la trencadissa? Stella Rahola ha fet caure alguna de les construccions d’aquesta seva Babelia, sembrada doncs d’esquerdills tallants, a mig camí de la ciència-ficció i la distòpia: tres-centes ampolletes fines de vidre que ella mateixa ha bufat per donar-los formes capricioses, impossibles, i que tenen per destí inevitable la destrucció, aquest no-res que atresoren dins gelosament.

La instal·lació d’aquesta ciutat imaginada queda estratègicament en un lloc intermedi de l’exposició Babelia & other stories, com si emergís entre l’aigua i les ombres, entre les nimfees de pols de vidre (unes llunes humides) que arrosseguen amb elles l’experiència asiàtica de l’artista (durant una seva residència al Japó va descobrir la fúria dels tifons), i la consciència que construir és també ficar-te dins una atmosfera (una de les ensenyances que deu a Peter Zumthor, del qual ha estat alumna a Suïssa), i les cianotípies i col·lodions obtinguts a partir de les peces d’aquella Babèlia cristal·lina per fer-ne souvenirs fotogràfics, a través dels quals es fa present que una determinada imatge del progrés és pura fotogènia.

Aquesta arquitecta amb arrels a Barcelona i a Eivissa, besnéta de la pintora Carme Cortés i neboda de l’exministre Abel Matutes, ha viatjat prou (a la Xina, a Suïssa, als Països Baixos, a Londres) per haver copsat que la ciutat rabiosament capitalista ja no és un lloc habitable, sinó “un producte estètic”, diu, un camp de batalla on “es competeix per la bellesa de l’edifici més rar, el més alt o el més car”, i al capdavall, constata, cap d’aquestes construccions no és la representació d’una proposta arquitectònica, sinó “el símbol de la corporació econòmica que l’ha promoguda”: una imatge de poder.

Per contra, ella reivindica un art de les mans, lent i respectuós, com el que presenta en una altra sala amb dues instal·lacions de porcellana que recreen les parets de calç de les cases eivissenques (i les seves inadvertides capes sedoses) i les teules de les construccions xineses. L’obsessió recurrent de les ciutats capitalistes pel vidre, que aparentment incentiva la transparència i l’accessibilitat, en realitat nega la visió des de fora, mentre que és l’habitant privilegiat d’aquests gratacels, el qui té una posició de domini respecte al defora, adverteix Stella Rahola, que remarca també de quina manera la façana vidriada ha esdevingut “la negació de la finestra, que encara admetia l’escala humana al si de la construcció”. El súmmum d’aquesta megalomania, que l’artista no dubta a qualificar de “joc obscè i totalitari”, l’ha representat amb les dues torres de Babel fetes amb un vidre d’efecte mirall i que es cargolen sobre si mateixes fins a l’impossible.